Cerca de notícies

Enquesta

Cantate Domino canticum novum

28/11/2013 |

 

 

L’Associació “Amics de les misses polifòniques” ha organitzat el segons cicle de misses cantades durant la litúrgia. La proposta inaugural d’enguany fou la Missa Mi- Mi del compositor flamenc Johannes Ockeghem. Oriol Saladrigas va assistir a la celebració amb fervor de primera comunió.  

Tot va començar en un sopar. No les misses… que també, sinó l’Associació. Després d’un dels seus concerts, el mestre Josep Pons va anar a fer un mos amb uns amics. Durant l’àpat algú va preguntar “com és que a l’estranger, a les esglésies, sempre hi ha activitat musical, dins o fora de la litúrgia, i aquí no?”. La conversa es devia allargar i, en algun moment, la pregunta va canviar de perspectiva de manera subtil però significativa: “I per què no?”. I així, d’aquesta manera “innocent i desinteressada”, tal i com la qualifica Pons, va sorgir el germen de l’Associació. “Serem nosaltres, Mestre?”. Doncs sí, van ser ells els qui canviarien la situació.

Però no només d’il·lusió viu un projecte. Calia una plataforma que sustentés la iniciativa i els permetés recaptar fons a través de donacions, tant pròpies com dels potencials patrocinadors. Mundà, però fonamental. Així va néixer l’Associació Amics de les misses polifòniques, formada per Marta Ventós, Eusebi Díaz-Morera, Anna Saura, Esteve Terrades, Sandra Ollo, Jaume Vallcorba, Anna Soler, Armand Puig, Virgínia Parramon, Josep Pons, Mercè Comadira i Josep Caminal.

L’objectiu de l’associació és oferir una temporada d’audicions de música litúrgica interpretada en el marc de les cerimònies per a les quals van ser creades. El projecte té, com diu Pons, “una dimensió espiritual forta, però també una dimensió cultural”. Una idea que reforça el Doctor Armand Puig i Tàrrech, degà de la Facultat de Teologia de Barcelona i un dels celebrants de les misses. “Hi ha una fusió molt interessant entre l’acció litúrgica, la música i la ubicació. El resultat és molt potent”. Un retorn al passat, en el millor sentit dels termes.  Misses amb criteris històrics. “És tornar a una unió original. Durant segles l’església ha estat una protectora de les arts. Avui en dia no pot comissionar, i per tant ha de cercar aliances i trobar noves fórmules”. En aquest projecte, amb l’Església no hi ha hagut cap topada, sinó una fructífera complicitat.

Pons tenia molt clar que el seu compromís venia condicionat pel fet que la part musical “fos d’una gran qualitat, que faci goig sentir-ho”. Per això edificà el cor sobre una pedra de la seva absoluta confiança, la directora Mireia Barrera. Amb ella, Pons peregrinà per Barcelona a la recerca d’esglésies amb bona acústica i valor patrimonial. Les elegides foren, finalment, Santa Maria de Pedralbes i la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor.

Barrera també és l’encarregada d’anar a pescar els cantaires que participen en cada producció, aplegats sota el nom de Barcelona Ars Nova. Ens explica que “intentem que hi hagi una base estable”, malgrat això no és possible al cent per cent. Per una banda perquè les misses a interpretar no sempre requereixen el mateix tipus de veus. Per altra, perquè molts dels deixebles escampen la seva bona música i es guanyen les garrofes en llunyanes terres, i quadrar agendes no sempre és fàcil. Això darrer els obliga a treballar al límit del miracle, preparant les obres en un únic assaig de vuit hores el dia abans de la interpretació.

Com sigui, el resultat final, a jutjar pel que es va sentir el passat 17 de novembre a  Pedralbes, és extraordinari. Les veus que s’escoltaren en aquella ocasió sonaren empastades, nítides, lleugeres dins el punt adequat de cos, expressives dins la sobrietat, amb un tempo mesurat per al just ressò de l’església. La Missa Mi-Mi (Missa quarti toni) del compositor holandès Johannes Ockeghem (1410/25 – 1497) sonà, senzillament, magnífica.

 

La magnificiència del resultat, però, inclou més elements que el purament musical, perquè els aspectes litúrgics també estan curosament tractats. No és en va que un altre dels celebrants és Jordi-Agustí Piqué, monjo de Montserrat i actual President del Pontifici Institut Litúrgic, a Roma. L’home torna a ajuntar el que havia estat unit, i s’hi guanya per les dues bandes. La litúrgia, perquè recupera espais de pausa carregats de contingut, de congelació gestual i contemplació individual dramàticament reforçats per la música, en què l’encens i les veus es combinen amb un efecte gairebé narcòtic. La música, perquè guanya aire entre els moviments, espais de ressò i, sobretot, un ritual que recobreix amb càrrega simbòlica que es pot perdre en una sala de concerts. Interpretar la música en el marc per al que va ser composada és, també, reviure una manera de relacionar-se amb el transcendent que ja no és la nostre.

Un dels factors diferencials d’aquests projectes és el dedicar cadascuna de les misses a un compositor de les diferents escoles de la tradició europea. El cicle de l’any passat va incloure Claudio Monteverdi, Francisco Guerrero, Tomás Luís de Victoria, Tomassi Pier Luigi da Pallestrina i Johann Sebastian Bach. Enguany, els autors i obres seleccionats són, a més del ja citat Ockeghem, la Missa “O magnum misterium” de Tomás Luís de Victoria (1548 – 1611), la Missa “Tous les Regretz” d’Orlando di Lasso (1532 – 1594), la Missa en primer to per a 4 veus de Joan Cererols (1639 – 1680) i finalment, la Missa Brevis en Fa M, BWV 233 de Johannes Sebastian Bach (1685 – 1750).

Quan se li pregunta si hi ha intenció d’incorporar autors més contemporanis, o acompanyaments instrumentals, Pons toca de peus a terra. Com Sant Tomàs, només creu el que veu. “Ja em semblava impossible la primera temporada!”, confessa. Però fins i tot amb la mà a la nafra del segon cicle, amb l’altra acaricia el cel: es podrien fer les “misses de Bruckner o Stravinsky, amb instruments de vent. O unes vespres”. Vindrà un dia.

De moment, la propera cita és el 15 de desembre, a les 12. Diumenge, és clar. Dia del Senyor.

Oriol Saladrigas
Núvol