Algunes partitures tenen penjada l'etiqueta obra important escrita amb lletres ben grosses, un rètol que no garanteix una presència regular en les programacions. Un cas paradigmàtic és L'Atlàntida de Falla, criatura imponent de gestació dilatada (vint anys) de la qual el compositor andalús no en va treure l'entrellat i que va deixar inconclusa en morir. Ernesto Halffter també hi va dedicar un bon grapat d'anys per fer-la interpretable amb un resultat sobre la validesa del qual els musicòlegs ja discutiran. Per a l'espectador queda una obra allunyada del so del Falla més típic, amb instants carregosos i flaixos d'una genialitat abrusadora (com el mateix poema de Verdaguer).

¿Una obra més fàcil de respectar que d'estimar? Potser per això la reacció del públic va ser d'una gèlida cortesia. Del que no hi ha dubte és que Josep Pons estima L'Atlàntida . La seva versió dissimulava els lapsus d'inspiració i les caigudes de tensió amb una orella ben atenta a la sonoritat tan particular de l'obra. Més que en els esclats emfàtics, va ser sobretot en els passatges entotsolats (com el refinament extrem de la conclusiva La nit suprema ) on la batuta del director musical del teatre va extreure el millor rendiment d'una orquestra més concentrada que en els tristois concerts Verdi. En canvi, la cohesió del cor (reforçat pel dels Amics de l'Òpera de Girona i el Cor Vivaldi) no va ser òptima, en especial en els finals de frase. L'encertat equip de solistes va estar encapçalat pel Corifeu tonant d'Àngel Òdena, l'emotiva Pirene de Gemma Coma-Alabert i l'exquisida Reina Isabel d'Ofèlia Sala. El seu Romanso és una de les perles d'aquesta obra estranya i fascinant que és L'Atlàntida.