El director d'orquestra belga René Jacobs torna per segon any consecutiu a l'escenari del Palau de la Música per oferir, el 3 de desembre, una nova versió magistral de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart Les noces de Fígaro . Serà un esdeveniment musical en què es podrà gaudir d'una interpretació que ens retorna el Mozart més genuí i que es completarà en les dues temporades següents de Palau 100 amb Don Giovanni i Così fan tutte .

Fa poc va presentar a París i a Lió Les noces de Fígaro que veurem al Palau de la Música. Com sent aquesta òpera en aquest moment de la seva vida?

Vam quedar molt entusiasmats, i el públic també. És una versió en què els cantants fan el seu paper davant i darrere l'orquestra, que està situada al centre. En Mozart, l'orquestra esdevé un altre personatge i fa que el resultat sigui més viu. En comparació amb la versió que vaig enregistrar fa anys, aquesta és més fidel al llibre de Beaumarchais. Lorenzo da Ponte va fer una adaptació de Beaumarchais, però la música de Mozart ens indica que ell es va basar més en el llibre original francès que en el llibret. Cal tenir en compte que el Fígaro de Beaumarchais estava prohibit a la Viena d'aquella època, perquè el consideraven massa perillós, massa revolucionari. Aquest to revolucionari no és tan explícit en el text de Da Ponte i, en canvi, la música de Mozart sí que té aquest to revolucionari.

Per què ha preferit fer una versió d'aquesta òpera en concert, sense escenificar?

El que he volgut destacar més és el joc dramatúrgic dels cantants. És evident que els decorats, el vestuari i la llum són elements que formen part de l'obra, però l'estètica de l'escenari i de la sala del Palau de la Música inspira molt, és extremadament teatral i ho hem volgut aprofitar. El fet que sigui en versió concert, sense escenografia, fa que el públic es concentri més en el text i en els diàlegs d'aquesta òpera, que és on es conserva l'essència del llibre original. Hem de tenir molt present que és una obra que uneix tres genis: Mozart, Da Ponte i Beaumarchais. Els directors d'escena actuals tenen molta dificultat a fer aquesta òpera amb una concepció moderna, perquè tot està molt clar en el llibret, fins a l'últim detall. No es pot fer el segon acte sense tenir una habitació amb tres portes, amb tres sortides. Si no se segueixen al peu de la lletra les indicacions de Da Ponte, es perd la claredat del text, el sentit.

A què es refereix quan diu que vol fer una versió neoclàssica de Les noces de Fígaro ?

Vull dir que els músics de l'orquestra toquen amb instruments originals de l'època de Mozart o amb còpies d'aquells instruments perquè busquem el so de la música clàssica vienesa d'aquell moment. El prefix neo l'afegeixo pel fet que ho estiguem interpretant en l'actualitat. El pianoforte és un altre instrument de l'època que acompanya amb una gran fantasia. És una mena de segon director. Una altra de les particularitats d'aquesta concepció neoclàssica és el retorn a les variacions que poden afegir els cantants en les seves àries, que en època de Mozart eren habituals i voluntàries. El Cherubino, en l'ària Voi che sapete , vol demostrar tot el seu art de cantar i per això afegeix molts ornaments, molts abellimenti , com diu el terme original.

Quins aspectes ha volgut treballar amb el Cor de Cambra del Palau?

Em fa molta il·lusió treballar amb aquest cor, tot i que es tracta d'una formació petita. Vull que quedi molt integrat en el so de l'orquestra. Primer treballaré amb el cor i després conjuntament amb la Freiburger Barockorchester per aconseguir aquest efecte.

¿I pel que fa al repartiment, a la tria dels cantants?

Evidentment, cal implicar bons cantants i en aquesta producció estan molt ben escollits. Amb alguns ja hi he treballat anteriorment i es coneixen bé aquesta obra, i d'altres, com la cantant anglesa Rosemary Joshua, és la primera vegada que interpreta el paper de Comtessa d'Almaviva, però coneix molt bé el meu estil. En general, el més difícil per a ells és el recitatiu, perquè està ple de motius que es repeteixen i l'han de dir com més de pressa millor, perquè puguem avançar en l'acció sense aturar-nos. A les seves memòries, Lorenzo da Ponte no parla de la música de Mozart i, en canvi, explica que se sentia orgullós que el públic aplaudís els recitatius -és a dir, que aplaudís també el seu text- perquè estaven molt ben interpretats i eren molt teatrals.