Cerca de notícies

Enquesta

El Schubert del Quartet Casals

26/11/2013 |

 

Aquest mes de novembre el Quartet Casals ha completat la integral dels quartets per a corda de Schubert amb tres concerts a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona. En les sessions de dimarts 5, dijous 7 i dissabte 9 de novembre, que havien estat precedides per dues més (dissabte i diumenge 12 i 13 d’octubre), van acabar d’interpretar tots i cadascun dels quinze quartets per a corda de Franz Schubert (1797-1828).

Franz Schubert va viure poc més de trenta-un anys i va compondre prop de mil obres. Potser és una mica absurd, en algú que va viure tan poc, distingir entre obra de joventut i obra de maduresa, però el cert és que hi ha una mena de frontera que descomparteix la producció schubertiana: una frontera que es pot situar cap al 1818. Abans de fer-ne vint-i-un, Schubert va compondre a un ritme vertiginós —prop de dues terceres parts del total de les seves obres corresponen als anys d’adolescència i primera joventut— i amb bastanta propensió a imitar d’una manera un pèl mecànica els models que el classicisme li servia. L’obra dels set últims anys de la seva vida, en canvi, no és tan exageradament prolífica i presenta en general uns trets que podríem dir-ne més idiosincràtics, més característicament schubertians: més romàntics de llenguatge d’una banda, i de l’altra més abocats a l’expansió dels contrastos anímics però alhora una mica més savis en l’elaboració formal (i també en l’apropiació dels models, incorporant ressons més moderns però també més antics, com si a més de seguir la música del seu temps Schubert hagués provat de tastar escadusserament les possibilitats del contrapunt barroc).

La distinció de dues etapes en la trajectòria creativa de Schubert és molt clara en els cas dels quartets. Els onze primers corresponen al període 1810-1816 (i, d’aquests, sis són del bienni 1812-1813); els quatre últims, al seu torn, són deu anys posteriors. Bé, això dels quatre últims… Pròpiament només són tres, perquè del que porta el número 12 Schubert només en va enllestir el primer moviment, un allegro, el 1820: els núm. 13 i 14, escrits el 1824, i el núm. 15, escrit el 1826. És en aquestes últimes obres, incloent-hi el moviment de quartet del 1920 (Quartettsatz), on hi ha sens dubte el bo i millor de la producció schubertiana en aquest ram. Són, totes elles, peces equiparables a altres obres de cambra tan extraordinàries com la sonata Arpeggione (1824), els dos trios amb piano (1826 i 1827) o el quintet per a cordes (1828).

La segona tongada del cicle que ens ha presentat el quartet Casals s’adequa del tot a aquesta distinció entre les dues èpoques del compositor. Al tercer concert, van tocar dos quartets del 1814 i del 1813 a la primera part (núm. 7 i 5) i un del 1824 a la segona (el núm. 14, «La mort i la donzella»); al quart concert, dos quartets de 1812-1813 a la primera part (núm. 3 i 6) i un de 1824 a la segona (el núm. 13, «Rosamunda»); i al cinquè i últim concert, el «Quartettsatz» del 1820 i l’últim de la primera etapa (núm. 11, del 1816) a la primera part, i a la segona l’últim de la segona etapa (núm. 15, de 1826). Una de les maneres que han trobat els Casals de fer patent la distinció és que els quartets anteriors al 1816 els toquen amb un arquet antic, amb més obertura entre la vara i les cerres (i, per tant, amb les cerres menys tenses), mentre que les obres posteriors les toquen amb arquet modern (en què la major tensió de les cerres incrementa la potència però també la duresa del so de cada instrument). La diferència, però, queda restringida a la qualitat del so, perquè la manera de tocar és exactament la mateixa tant si ho fan amb un arquet com si ho fan amb l’altre: una manera molt més fidel a la tradició interpretativa que ha arribat fins als nostres dies (per exemple, amb el vibrato permanent que produeix l’oscil·lació obsessiva dels dits de la mà esquerra quan pitgen les cordes) que no pas atenta als esforços per reconstruir una interpretació «d’època».

Si el concert inaugural va ser el més rotundament satisfactori de la primera tongada des del punt de vista de la compenetració de músics i públic (la compenetració fenomenològica, si se’m perdona l’adjectiu, a la qual tendeix per naturalesa la interpretació/audició de la música en directe), el que s’hi va acostar més dels de la segona tongada va ser sens dubte l’últim. L’apreciació és necessàriament subjectiva, em temo, perquè no té tant a veure amb la qualitat de les obres com amb els imponderables de l’ara i aquí, que és l’ara i aquí dels quatre músics però també el de cadascun dels que assisteixen al concert. Però diria que és, també, una sensació que es propaga, s’encomana i es fa poc o molt col·lectiva, i que entre els assistents a la sèrie completa dels cinc concerts vam ser una colla a compartir-la.

Intangibles al marge, el conjunt dels cinc concerts, el que és a mi, m’ha servit per ratificar dues idees, òbvies totes dues: l’una sobre Schubert i l’altra sobre els Casals.

Schubert és, indiscutiblement, un grandíssim compositor, d’un interès enorme i una plena vigència; però no forma part del grup selecte —restringidíssim entre els compositors prolífics: no se me n’ocorre cap que no siguin Bach i Mozart— que mereix una revisitació freqüent de totes i cadascuna de les seves obres. Està molt bé que, per celebrar el seu quinzè aniversari, el quartet Casals es llancés de nou a l’aventura de la integral dels quartets; però també està molt bé que una bona part d’aquestes peces no formi part del repertori habitual a les sales de concert.

 

El Quartet Casals és, indiscutiblement, una de les millors formacions musicals del país, i fins i tot del continent. Vera Martínez Mehner, Abel Tomàs, Jonathan Brown i Arnau Tomàs són molt bons instrumentistes cadascun pel seu compte, i tenen tot el que cal perquè la compenetració entre ells doni uns resultats sonors esplèndids. I són encara molt joves, o sigui que tenen molts anys per créixer. Res no fa pensar que no ens hagin de donar molt més del que ja ens han donat. Tant de bo si una de les coses que passa és que, sense perdre la fogositat que els caracteritza, troben la manera de posar-se encara més al servei de la música que interpreten, que és el que importa i val la pena d’escoltar, i no tant a mercè de la passió amb què cadascun d’ells l’afronta.

P.S. Els bisos, per cert. A la primera tongada, Haydn i Mozart. En aquesta segona, dos moviments del quartet de Debussy (el tercer al tercer concert, i el segon al quart) i, l’últim dia, una versió emocionada d’«El cant dels ocells», en homenatge, entre altres coses, al violoncel·lista que dóna nom al quartet. En tots els casos, cadascuna a la seva manera, música de primer ordre: gràcies, doncs, i enhorabona.

Jordi Cornudella
Núvol