Cerca de notícies

Enquesta

Música per un(s) 5000 tubs

17/11/2013 |

 

L’organer Gerhard Grenzing i el seu equip estan construït un nou orgue per a la remodelada sala simfònica de la Maison de Radio France, a París. Amb la feina molt avançada, han organitzat unes vetllades al seu taller a El Papiol per presentar l’instrument al experts i al públic.

Si no entréssim en detalls, la història de Gerhard Grenzing semblaria la caricatura d’un tòpic. Un alemany que, a finals dels anys seixanta, viatja per Espanya i s’enamora tant de Mallorca que decideix quedar-s’hi. Però cal entrar detalls. I el detall és que Grenzing té un ofici ben particular: és organer. Per això, les sirenes que retingueren el jove Ulisses a ses illes no foren el clima, les platges o el menjar (que potser també) sinó uns instruments que, més que cantar, clamaven per una restauració. Grenzing parà l’orella, i no dubtà en posar-se mans a l’orgue. Calipso vivia a la parròquia de Santanyí.

Un anys després decidí  fundar el seu propi taller, i l’any 1972 s’instal·là a l’antic cinema de El Papiol. L’any 2000, però, quan ja comptava amb un equip de gairebé 20 professionals, es traslladà a una nau industrial de 17 metres d’altura i 5000 metres cúbics. Les dimensions són rellevants, perquè aquest volum els permet fer premuntatges dels instruments, com en el cas de la seva darrera creació. Això, per una banda, els facilita la instal·lació a la sala definitiva, estalviant temps i diners. Per l’altra, els permet posar a prova el nou orgue, conèixer les opinions dels intèrprets i ajustar l’instrument. És per això que han organitzat unes jornades, celebrades la setmana passada, on han participat alguns dels millors organistes de França i Bèlgica (Olivier Latry, Jean-Pierre Leguay, Michel Bouvard, François Espinasse, Bernard Foccrolle), i també espanyols. Les activitats han inclòs xerrades, concerts, i van acabar diumenge amb la projecció de la pel·lícula muda Faust, de F. W. Murnau (1926), acompanyada amb la improvisació de Juan de la Rubia.

Abans d’arribar a aquesta presentació pública ha calgut recórrer un llarg camí, que començà l’any 2008 amb la convocatòria d’un concurs públic. A la primera fase s’hi van presentar uns vint tallers de tot el món. D’aquests, només quatre passaren a la segona. Finalment, la proposta del taller català fou la seleccionada.

Les xifres donen una idea de la magnitud de la feina feta: 5050 tubs, alguns d’ells de més de 10 metres de longitud, que conformen 86 registres (combinacions tímbriques). Però els números per si sols no expliquen la complexitat de l’encàrrec. Lluny del tòpic (altra vegada traïdor) que retrata els orgues com instruments antics instal·lats en esglésies, aquest és per a un nou auditori. I no qualsevol auditori, sinó la sala simfònica de la Maison de Radio France, a París. Aquesta cadena pública francesa no només inclou set canals de ràdio, sinó quatre formacions musicals, d’una qualitat i un prestigi de primer nivell: l’Orquestra Nacional de França, l’Orquestra Filharmònica de Radio France, així com el Cor i l’Escolania de Radio France.

El mateix Gerhard Grenzing i Óscar Laguna, un dels seus col·laboradors, ens expliquen l’especificitat i la delicadesa de l’encàrrec. “La missió principal d’un orgue en una sala de concerts és acompanyar l’orquestra, els solistes i el cor. Se li demana una gran varietat expressiva i de flexibilitat en la configuració de color i dinàmiques, entre el pianíssim i el fortíssim. Es necessita que sigui més dolç que la corda quan toca pianíssim, i tan fort com per passar per sobre dels metalls en els tutti orquestrals. A vegades s’ha de barrejar amb l’orquestra o el cor, de vegades ha de ser escoltat amb claredat, però sempre integrat i mantenint el seu propi equilibri. Sovint, els directors troben que l’orgue sona massa fort. Però després de reduir la registració o baixar el volum del so amb les caixes expressives, el troben molt discret”. 

Per si aquest empast no fos prou difícil, l’orgue també ha de ser prou versàtil per poder oferir concerts com instrument solista, amb una varietat d’estils que va des del Renaixement a la música contemporània. Per això el taller ha hagut de fer una veritable tasca d’I+D per oferir solucions enginyoses, com separar el ple de l’orgue major en octaves i quintes, innovadores distribucions i connexions de les caixes expressives, o treballar amb major pressió mantenint el flux d’aire.

Per altra banda, l’orgue no es toca sol i fer sonar les més de 30 tones d’instrument no ha de suposar una feina titànica. Per això han cuidat també l’ergonomia de les consoles, la disposició dels tiradors i l’articulació mecànica, a la que han dotat de sensibilitat. “Les tecles no són com un interruptor, que funciona sí o no. Hem aconseguit que en els 10 mil·límetres de recorregut de la tecla hi hagi 107 punts de sensibilitat”. Igualment, la consola mòbil, elèctrica, que permet “integrar-se a la sala, a l’escenari i entre l’orquestra”, també incorpora “un sistema de transmissió proporcional”.

Cada orgue és diferent. Però Grenzing té molt clares quins aspectes són innegociables. “L’orgue també canta. Ha de ser un instrument expressiu. I el so ha de poder ser majestuós  i ple, però no ha de ser mai agressiu”.

El projecte està lluny d’haver acabat. Quan les obres de l’auditori estiguin més avançades començarà la instal·lació definitiva i l’ajust de l’afinació i els registres, que depèn de la temperatura de la sala i del diapasó que tindrà l’orgue. Està previst que sigui a la tardor del 2014.

Fins que això no arribi, l’orgue estarà un temps muntat al taller. Després de la projecció del diumenge, algunes converses informals posaven les agendes en alt. De la Rubia llençava el guant d’un concert, potser abans de Nadal, i Óscar Laguna, còmplice, semblava disposat a recollir-lo. Valdrà la pena estar atent i no perdre-se’l.

Oriol Saladrigas
Núvol