NOTÍCIA

Algunes experiències estètiques poden canviar-nos la vida. Un llibre, una pel·lícula, una obra musical, una pintura o escultura. Tant és, a cadascú li haurà passat amb una cosa diferent. I això no depèn, necessàriament, de la qualitat intrínseca de l’obra, sinó de la capacitat de trastornar-se amb ella, d’experimentar una revelació capaç de commocionar-nos fins a l’extrem de canviar el que érem fins aleshores. El poeta Luis Cernuda ho va escriure així: “Un llibre ha de ser cosa viva, i la seva lectura revelació meravellada després de la qual qui la va llegir ja no és el mateix, o ho és més de com abans ho era”. Si el llibre no provoca això, afegeix, “de poc serveix el seu coneixement, ja que el saber ocupa lloc, tant que pot desplaçar la intel·ligència”. I el que val per al llibre, val per a qualsevol producció artística.

Qualsevol podria fer el catàleg d’aquelles experiències estètiques que han marcat la seva biografia. Allò que, d’alguna manera, ha configurat també el que un és i com és. No es tracta d’un fenomen estrictament subjectiu o personal, ja que, com va endevinar Schiller a finals del segle XVIII, “la bellesa és la via que mena els humans a la llibertat”. I per això, com van saber molt bé els grecs que anaven a l’amfiteatre a la representació d’una tragèdia, aquest fenomen és una cosa social, fins i tot política, en el sentit més propi del terme.

Al meu catàleg de moments estètics memorables, al costat del Lear de Bergman, el Faust de Strehler, el Mahabharata de Brook, alguns espectacles de Kantor, Le soulier de satin de Vitez, Les tres germanes de Stein i alguns pocs més, hi ha, en posició eminent, el Hamlet de Chéreau i el seu, per a mi, primer Koltès, Dans la solitude des champs de cotton. No són només coses vistes i gaudides. Van ser terratrèmols d’aquells que defineixen una identitat en el moment mateix que la trastornen. Marcos Ordóñez ho ha escrit de forma bellíssima, respecte a Chéreau: “Vaig créixer gràcies a ell i a gent com ell, que estimaven i respectaven la paraula, que creien en el seu poder, en la seva capacitat transformadora, en el seu eco, i que davant d’ella es presentaven descalços”.

Cadascú sap on va entendre què és això de l’art. En el meu cas, com un llampec fulminant, hi ha, al costat d’uns altres, dos moments creats per Chéreau, un a la Cour d’Honneur del palau dels Papes d’Avinyó, amb un cavall que duia l’espectre del pare de Hamlet, i un altre en aquell espai industrial indefinit en què dos homes es troben de nit i comencen a parlar: “Si vous marchez dehors, à cette heure et en ce lieu, c’est que vous désirez quelque chose que vous n’avez pas, et cette chose, moi, je peux vous la fourni”. De vegades, molt poques, l’art sencer es destil·la en un instant com un cristall. Aquells dos instants signifiquen, per a mi, encara avui, Chéreau, el teatre, l’art.