Cerca de notícies

Enquesta

Gravacions perfectes

4/3/2004 |

 

L'altre dia discutia amb un amic el perpetu dilema entre els discos antics -això que ara en diem vinil- i els CDs. No he conegut ningú que no s'apunti a la idea que els vinils sonaven millor, donaven un so més real i més càlid, i en CD és més pla i més fred, però així i tot el preferim per una sèrie d'avantatges pràctics: comoditat de selecció, facilitat d'audició i de maneig, resistència al deteriorament, etcètera. En realitat ens hi hem apuntat perquè no ens ha tocat més remei, perquè tota la tecnologia, amb la pertinent inversió associada, s'ha abocat al CD, les novetats ja no surten en vinil i la pretensió de perpetuar-se en el suport pretèrit és com aspirar a circular pel món en carruatge.
Però hi ha una altra particularitat de la qual ja se'n parla de manera més restringida, i és la perfecció amb què la gravació numèrica enregistra els sons, i la manera tan fidel i indiscriminada amb què pels procediments digitals es munten els sons enregistrats i es graven en el suport pertinent. El resultat és conegut de tots: sospirs, esbufecs i xarrupets, fregaments de roba, de sabates, tos si la gravació és en directe, etcètera. En el cas de les gravacions d'orgue, que per raons de feina he sentit força últimament, s'aprecia de manera clara: els micros es posen al davant de l'instrument, penjats en l'aire com si fossin làmpades, llocs on per descomptat mai no s'hi posarà cap oient que no sigui Tarzan dels micos, i el resultat és una audició perfecta, tant en els soli temàtics com en els plens d'orgue, que arriben nets de reverberacions, però a canvi se senten els sorolls mecànics de les varetes, les vàlvules, els tiradors i la transmissió en general. I un no deixa de pensar fins a quin punt aquesta perfecció no distorsiona i adultera els plans originals de la mena de so calculat i previst pels orgueners i els concertistes. La mateixa estructura de les esglésies, amb l'orgue en la part alta, comptava sens dubte amb l'amortiment del so, amb l'eco, amb les subtileses de l'empastament.
El mateix es pot dir de l'òpera, de la música simfònica. Un s'adona que tot això és producte de la tecnologia, però també forma part del gust actual pel destriament de les línies, per la nitidesa formal en què la tecnologia japonesa s'ha posat al servei del seu gust, de les seves pròpies tradicions. A aquest cronista mateix, que fa quaranta anys que escolta música, li ha evolucionat el gust. De jove m'encantava la fressa, la brillantor marcial de les trompetes i els timbals, de les grans orquestres. M'encantava Berlioz, un romàntic francès molt menor -tret del seu país, on, per no oblidar que són els inventors de la paraula xovinisme, el posen sense problemes al costat de Wagner i Verdi-, i en els soli no, però en els tutti, cal que una bona orquestra romàntica empasti el so del conjunt.
El so digital actual ofereix destriats fins i tot Bruckner i Mahler. No gosaria dir que és per això que cada cop m'estimo més el barroc, i dins del romanticisme la música de càmera, fins a l'octet com a màxim. Però sense els sospirs del virtuós, si us plau.

Miquel de Palol
Avui