Deien els impulsors del Festival Bachcelona, Pau Jorquera i Daniel Tarrida, que el compositor J.S. Bach era un fil, un eix, del qual penjaven les activitats del festival. I en els seus extrems, el jazz i la improvisació, d'una banda, i la litúrgia, de l'altra. I així ha estat.

Com en un part, que tot i augurar-se feliç, sempre provoca sorpresa i alegria... Com en un part, el festival va arribar a la fi diumenge, a Santa Maria del Mar. La sorpresa i l'alegria dels pares de la criatura era evident. Vint-i-quatre hores més tard del tancament ja sabíem quines serien les primeres passes del nen, esperançadores: l'any que ve hi haurà una nova edició del Festival Bachcelona. Al voltant de 5.000 persones, sumant totes les activitats dels quatre dies, els avalen. Cal dir també que aquesta primera edició s'ha fet gràcies a mecenes privats i també gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. “Omplir tots els concerts, i molts dels quals amb les entrades exhaurides abans de començar, és un èxit que no ens podíem ni imaginar. Ens fa moltíssima il·lusió i ens dóna molta confiança amb vista al futur!” Barcelona ho vol. Donem-li-ho, doncs.

Dèiem que el fil, Bach, tenia dos extrems. Com el cel i la terra. La terra, dissabte a la nit, al Petit Palau. JzBach, una proposta trencadora, de revisió de Bach des del jazz i que ha estat especialment dissenyada per al festival per Manel Camp, Llibert Fortuny i Mireia Farrés. Tot i que tothom estava avisat, segur que algú del públic, si era especialment devot i purista, en va sortir un pèl commocionat. Era apte per a tots els públics, però. Tant per als que filtren les emocions i les fan passar pel pensament –allò que fa la nostra ment quan reflexiona–, com per als que deixen dialogar els sentiments amb la intel·ligència, el saber acumulat. No havia de comportar cap cruiximent ni crisi interior. Al contrari. L'intel·lecte suggeria: per què no traspassar fronteres i classificacions? Per què no fer parlar les notes tantes llengües com sigui capaç d'inventar? Els judicis no són bons, i menys els apriorístics.

A partir del màxim respecte a les exigències bàsiques de cadascuna de les eines, el jazz i Bach, improvisació, sons electrònics enregistrats; construcció de l'espectacle en directe. Finalment, per als que van ser capaços de deixar pensament i intel·ligència en suspens, i fer via lliure a un cara a cara entre la música i les emocions, va ser una delícia. L'experiència de Camp, sumada a la recerca de Fortuny i el classicisme de Farrés, havia de donar fruit. I no pas amarg. Ja tenen experiència en la revisió de clàssics. I, d'altra banda, d'altres n'hi ha que s'han atrevit amb Bach, com The Swingle Singers, en el cas del swing. El concert va ser, com el festival que l'acollia, una sorpresa constant. Poc importava si es “reconeixien” le peces mare. El Bach de la terra, de carn i sang.

L'endemà, a Santa Maria del Mar, a missa de dotze. Un tros de cel, amb Bach. Del bany de sol aclaparador del carrer, al bany d'esperit de l'interior. El dia anterior, dissabte, s'havia fet en format audició. Diumenge es va fer al lloc per al qual va ser composta aquesta música: la litúrgia. La Cantata BWV 105. Els directors del festival són promotors de l'Associació Bach Zum Mitsingen (BZM) (bachzummitsingen.com), que des del 2011 organitza cantates de Bach participatives. Al costat de l'altar, Bach acompanyava les diverses parts de la missa. “Senyor, no siguis massa sever amb el teu servent...”, a l'acte penitencial. Fa pensar... Qui no paga avui alguna penitència? I un final feliç, per a la missa, per al festival, i tots: “En aquesta terra espaiosa ningú ha de perdre el camí...”