Almanac
Agenda
NotíciesCerca de notícies
Enquesta
NOTÍCIA
Menys és més (herois anònims)
17/6/2013 |
Un director intrèpid i un cor amateur armats d’entusiasme van passar la mà per la cara a la cultura oficial
L’èxit, avui, és pura estadística. Els milions de consumidors i les grans xifres d’audiència estableixen la jerarquia de valors, imposen la prioritat informativa i marquen les tendències. Tot i això, tothom sap que, en el nostre entorn, passen coses sensacionals de les quals no se’n fa notícia. Iniciatives i experiències que tenen un valor enorme, encara que passin desapercebudes. D’una petita història d’aquestes voldria parlar avui. Va tenir lloc al poble on vaig néixer, la Bisbal d’Empordà.
Fa uns quants anys, l’Ajuntament va oferir en un centre cívic l’activitat de cant coral i un grup de bisbalencs, majoritàriament dones (a tot arreu, són elles les grans agents de la vida col·lectiva), van començar a fruir cantant plegats. Una part essencial de l’èxit d’un cor és el carisma del director. Albert Morcillo, un jove badaloní, professor de fagot a l’escola municipal de Girona, va aconseguir transmetre’ls no solament la il·lusió de cantar i de fer-ho bé, sinó la necessitat de recuperar la història musical de la Bisbal, sepultada per l’oblit.
Morcillo és un de tants herois anònims de la música catalana. Per guanyar-se la vida ha de fer classes a dues escoles municipals i dirigir els cors de Badalona i la Bisbal. És fàcil imaginar-lo mort de son, conduint de nit, amunt i avall per les carreteres. Tants afanys y tants viatges, no pas per trobar públics glamurosos en elegants auditoris, sinó petites corals de gent tan entusiasta com modesta de pretensions. Tanmateix, Morcillo ha fet més feina com a musicòleg que molts dels nostres músics més reputats. Ha redescobert dos compositors interes santíssims, dels quals ja només se’n sabia el nom. El primer va ser Joan Carreras Dagas (Girona, 1823; la Bisbal, 1900), compositor, pedagog i bibliòfil. Organista, director de teatre i mestre de capella a Girona i Barcelona, va compondre de tot: misses, oratoris, sarsueles, òperes, sardanes, simfonies. I encara va tenir temps de fundar la primera escola de música per a persones discapacitades; i de col·leccionar la millor biblioteca musical de Catalunya. Fa un parell d’anys, Morcillo va preparar, amb el cor i una orquestra de joves, un concert que recuperava els cants de Setmana Santa que havia compost Carreras Dagas. Des d’aleshores, el cor bisbalenc, ja independitzat de la protecció municipal, porta el nom del compositor.
I fa uns quinze dies, Morcillo i tota la gent del cor, amb el suport de la Capella de música de Badalona, van oferir una altre concert a la Bisbal, recuperant un Stabat
Mater de Melcior de Ferrer (Peralada, 1821 - La Bisbal, 1884). Vet aquí un altre personatge curiós. Un hisendat nascut a Peralada que va estudiar el batxillerat a Niça (on ja feia d’organista), i Dret a Bolonya, on es va enamorar del belcanto. Influenciat per Bellini, Donizetti i Pacini, Melcior de Ferrer va compondre misses (una d’elles estrenada a Milà), una òpera i un formidable Stabat Mater compost a Roma i estrenat a Barcelona el 1848. Casat amb una propietària de la Bisbal, Pietat de Lloret i Ponach, Melcior de Ferrer es va dedicar a administrar-ne les propietats, sense deixar de compondre. Segons el musicòleg Joan Gay, va deixar uns lieder sensacionals, per a veu i piano, d’estil schubertià, que s’interpretaven en els petits salons de la noblesa local. Cal imaginar la Bisbal de l’època: tots els grans propietaris rurals del Baix Empordà tenien palauet a la Bisbal. Fills i néts ja van ser més emprenedors. Javier de Ferrer va ser l’enginyer que va fixar les dunes de sorra que malmenaven l’Empordà, sobretot a la zona de Begur.
Mentre les grans institucions nostres, públiques i milionàries, encara es recuperen de la pirateria (Palau) o mai no troben prou recursos per impulsar la recuperació de les dignes partitures oblidades, un director intrèpid, que roba hores de son, i un cor amateur ho van aconseguir només armats d’entusiasme.
El concert de l’Stabat Mater de Melcior de Ferrer, que després s’ha repetit a Badalona, va tenir un èxit extraordinari. Tota l’església, que és enorme, era plena a vessar de gent de tots els sectors ideològics i socials de la Bisbal. Gent que havia pagat l’entrada, naturalment. Cap acte a la ciutat ha obtingut, en els últims anys, una participació tan massiva. El plor de la Verge pel seu fill mort recordava les furtives llàgrimes de Donizetti. Escoltant-lo, jo pensava que la cultura, quan no suscita només aplaudiment sinó també participació, té un formidable poder congregador. Com a tot arreu, a la Bisbal la crisi ha fet mal, tot i que encara ha fet més mal la desagregació comunitària, pròpia del nostre temps. I tanmateix, aquell concert de recuperació d’una partitura oblidada, protagonitzat per uns cantants amateurs i dirigit per un músic modest però tenaç, va aconseguir el miracle de recuperar la comunitat bisbalenca i fer-la vibrar al voltant d’un projecte comú.
Antoni Puigverd
La Vanguardia
