NOTÍCIA

Resulta curiós que puguin establir-se diverses relacions entre els muntatges d'Il turco in Italia i de L'elisir d'amore que ara coincideixen a la programació del Liceu. Tant l'òpera de Rossini, del 1814, com la de Donizetti, apareguda del 1832, tenen un mateix llibretista, Felice Romano. D'altra banda, aquestes dues obres, que donen molt de joc teatral, han inspirat dos muntatges respectius de Mario Gas que originalment van representar-se al Teatre Grec (L'elisir d'amore, el 1983, i Il turco in Italia, el 1984) i una dècada més tard van reposar-se a Peralada. Pel que fa al muntatge sobre l'òpera de Donizetti, s'ha reposat repetidament al Liceu. Tant, que aquesta cronista l'ha vist cinc o sis cops. L'últim, aquest dilluns.

No s'ha festejat tant el muntatge de Gas a propòsit de l'òpera de Rossini. El cas és que el Liceu ha remès a una posada en escena de l'alemany Christof Loy per estrenar-hi Il turco in Italia dos-cents anys després que l'obra fos presentada a Milà. Per què l'òpera de Donizetti s'ha representat tant al Liceu (i en tants altres llocs del món), mentre que la de Rossini no s'hi havia fet present? Resulta estrany. L'elisir d'amore és una aposta segura amb les seves cèlebres àries, però Il turco in Italia és una demostració plena del talent rossinià per crear un melodisme elaborat de gran fluïdesa i, en fi, bellesa. Ara bé, el llibret té mala fama, com si fos un disbarat que mena al fracàs en posar-la en escena, una suposició que, tanmateix, pot haver influït en les últimes dècades considerant el pes que han adquirit les direccions escèniques en el món operístic.

Il turco in Italia posa en joc elements argumentals convencionals com el d'un marit cornut i irat davant dels enganys de l'esposa, una coqueta irresistible que s'encapritxa d'un príncep turc (la fascinació per allò oriental) que, arribat a Itàlia, es retroba amb una antiga amant repudiada per una falsa acusació d'infidelitat. El turc dubta entre les dues dones abans que el marit recuperi la seva amb l'ajuda moralista d'un poeta que està escrivint el llibret de l'òpera que es representa sense controlar sempre els “seus” personatges. Un joc pre-pirandellià (curiosament, l'obra té sis personatges, que, en aquest cas, busca l'autor) que, en contra de la mala fama del llibret, dóna molt de joc per qui sap aprofitar-lo. És el cas de Chistof Loy, que, a través del poeta Prosdocismo, dóna una volta irònica al llibret fent evident que els mateixos Romani/Rossini sabien de les convencions a les quals s'ajustaven. Amb l'esplèndida aportació de la soprano georgiana Nino Machaldze com la llibertina Fiorilla, Il turco in Italia ha arribat al Liceu en un espectacle intel·ligent i divertit en què s'hi entreveu una certa inspiració felliniana.

També s'ha invocat Fellini en relació amb “L‘Elisir d'amore de Gas, que trasllada l'acció a l'època del feixisme italià. En aquesta ocasió, em vaig fixar especialment en com el sergent Belcore encarna la fatxenderia feixista i en la pistola amb la qual apunta al cap de l'indefens Nemorino, interpretat per Ronaldo Villazón, que, després de l'operació a les cordes vocals i encara que no se sentís reclamat a fer un bis d'Una furtiva lagrima, va repetir l'èxit de fa set anys.

Potser la veu se li ha fet més petita, però la seva interpretació Nemorino continua sent força vibrant.