NOTÍCIA

Amb microfaldilla, top que li deixa la panxa al descobert i talons de 20 centímetres, Yuja Wang (Pequín, 1987) posa com una autèntica model davant del fotògraf. Amb 26 anys, s'ha convertit en una de les millors pianistes del món per la seva tècnica virtuosística i la seva gran expressivitat. Demà i dimecres serà a L'Auditori de Barcelona i al de Girona.

Sorprèn veure una pianista de música clàssica vestida com així. Considera que l'aspecte és important a l'hora de presentar-se davant del públic?

Jo sóc així, tinc 26 anys, i si tens un cos bonic l'has d'ensenyar; portar roba provocativa és el meu estil des que era adolescent. Per què no puc ser així també dalt de l'escenari?

¿Aquest estil modern i juvenil es pot traduir a la música clàssica a l'hora d'interpretar?

La manera de vestir mostra o amaga el teu caràcter. Quan puges dalt de l'escenari cada compositor et transforma i tu et converteixes en una transmissora de la música. Potser el que el compositor vol dir no és congruent amb la meva imatge, però la paradoxa ho fa interessant.

Als 14 anys va deixar la Xina per anar a estudiar al Canadà i als Estats Units. D'on se sent?

Ara visc a Nova York, però hi sóc molt poc perquè viatjo molt, o siguique em sento cosmopolita, dels aeroports i de les sales de concerts. A nivell personal, com que visc sola des dels 14 anys, sóc molt boja, espontània, deixo que la vida flueixi. M'encanta viure a Nova York.

Pianísticament, quines són les diferències principals entre l'educació rebuda a la Xina i als Estats Units?

De petita, a Pequín, els meus pares em feien practicar moltes hores. No és que a la Xina hi hagi molta més disciplina que als Estats Units, però sí que hi ha una obsessió per la perfecció. Quan vaig arribar a Nova York vaig entrar en el món de la música de cambra, en què estableixes una relació de comunicació amb la resta de músics i això et fa créixer, es té més en compte la manera de tocar que simplement treballar la tècnica.

En una balança, què pesa més, l'expressivitat o la tècnica?

Pesen el mateix, però a nivells diferents. No pots ser bo, brillant, si no hi poses passió, però, alhora, si no tens tècnica, no pots posar-hi passió. Són dues coses complementàries i igual d'importants.

Dedueixo que amb el seu caràcter li agraden més els compositors apassionats, com Rakhmàninov i Chopin.

Sí, sens dubte. De petita escoltava Chopin tocat per Pollini, i em posava els pèls de punta, el volia escoltar una vegada i una altra sense parar. M'agrada molt tocar Rakhmàninov i Chopin, perquè són molt passionals i són compositors que, alhora, eren molt bons pianistes, i això fa que siguin fàcils de tocar. També hi ha molta passió en Beethoven. No sé si puc dir el mateix en la música contemporània, perquè són més difícils a l'hora de treballar-los, són més cerebrals, cada compositor té un llenguatge completament diferent. Ligeti, per exemple, és el que m'ha costat més de memoritzar.

Als recitals que farà a Barcelona i a Girona, hi combina música francesa i russa.

Sí, tocaré La valse de Ravel , una desconstrucció del Romanticisme; la Sonata núm. 2 de Rakhmàninov, i dues sonates de Scriabin, un compositor que no havia interpretat mai. M'interessa molt, perquè, tot i ser rus, utilitza un llenguatge similar als francesos, amb molts colors, i combina perfectament sensualitat, espiritualitat i misticisme. Les seves primeres obres segueixen una línia similar a Chopin, però després es torna boig, una bogeria plena de sentit, molt mística, i mostra una dimensió diferent de l'existència humana. Crec que s'hauria d'interpretar més sovint, tot i que és molt difícil de tocar. Finalment, tocaré una obra del compositor novaiorquès Lowell Liebermann.

Quan és dalt l'escenari, ¿s'evadeix del públic? Per a qui toca?

Quan era petita, la meva mare, que era ballarina, em deia que m'oblidés completament de les persones per a qui estava tocant, i que em convertís en música. Però ara, vint anys després, veig que és impossible oblidar-se del públic, cal establir-hi comunicació i energia. Aquest últim any he tocat molt amb orquestra i m'adono que els dono molta energia però també en rebo molta. Hi ha moments que puc convertir-me en públic i notar el poder de la música sobre els espectadors. Fa poc he tocat amb l'Orquestra Simón Bolívar dirigida per Gustavo Dudamel, i els músics són tan joves que toquen com si els hi anés la vida, senten la música a la sang. Això m'inspira molt i fa que em pregunti quin és el meu lloc en el món interpretatiu.

Vostè que és jove, com creu que es pot rejovenir el públic de la música clàssica?

És un repte. Als Estats Units hi ha més públic jove que a Europa, però a la Xina i a Veneçuela encara més. Els nens van als concerts amb els seus pares, els adolescents de 15 anys hi van sols i, quan s'acaba, tots estan davant la porta d'artistes picant de mans. Em tracten com si fos una estrella del rock.