La guapa soprano Nino Machaidze, a qui es va veure el 2010 a La fille du régiment, interpreta, embarassada de set mesos –“sento que, quan jo canto, ell balla”, deia ahir, entre rialles, advertint que després d’aquestes sis funcions (fins al 6 de juny), cantarà un Romeo i Julieta a Viena–, l’enamoradissa Fiorilla, veritable protagonista d’aquesta història d’embolics, en què el príncep turc Selim –l’irresistible baix-baríton Ildebrando d’Arcangelo– passa de posseir un harem al seu país a ser un més dels amants de la noia, quan posa peu a Nàpols. Parella de guapos doncs per a aquesta producció de la Bayerische Staatsoper de Munic, amb un director d’escena, l’alemany Christof Loy, que no cau en paral·lelismes polítics ni en innecessàries desconstruccions, sinó que, en sintonia amb la comicitat i sense necessitat d’artificis –es limita a ambientar el vestuari en els anys cinquanta–, s’adequa perfectament a la música de Rossini.

Però, en què consisteix aquest joc de Rossini amb el codi operístic de l’època? En donar tractament d’òpera grandiloqüent a l’escena més frívola i lleugera, aconseguint un xoc en ocasions hilarant. Per exemple: la segona ària de Fiorilla, d’enorme dificultat vocal, de gran agilitat i aguts –un model musical propi de les grans escenes d’òpera seriosa, amb personatges mitològics desafiant als déus o jurant revenja–, és utilitzada per Rossini per a una escena en la qual una esposa coqueta, amb marit (Renato Girolani) i amant (David Alegret), i que ara vol agenciar-se un turc de prodigiosos dorsals, s’enutja perquè el marit l’esbronca per la vergonya que li fa passar.

“La desproporció entre la situació i l’estructura musical que utilitza Rossini causa hilaritat. I Loy troba imatges genials: la noia capritxosa que, en el súmmum del deliri de coloratura, no decideix tallar-se les venes o desafiar els déus, sinó tirar a terra tres o quatre parells de sabates que treu d’un immens sabater”, explica Joan Matabosch, director artístic del Liceu. Al final, la història de banyes que escull Rossini és el que menys importa. L’atractiu de l’obra es troba en la transgressió, en l’aspecte almodovarià. O fellinià, en paraules de Víctor Pablo Pérez. Ah, i cal no oblidar el personatge del poeta, que escriu una obra que alhora és l’obra en la qual actua. Una espècie de versió inversa i avant la lettre de Sis personatges en busca d’autor de Pirandello.