NOTÍCIA

L'exercici, vist amb certa distància, té un punt d'aberrant: és ben poc probable que Bach imaginés mai que les seves sis Suites per a violoncel sol fossin interpretades d'una tirada, encara que hi hagués dues pauses reparadores. Tampoc li devia passar pel magí que l'intèrpret es trobés al bell mig d'una sala de grans dimensions. Els temps canvien i pocs són els violoncel·listes que no es veuen temptats per una proesa que, si fos merament tècnica, justificaria que aquest article acabés aquí. El gran repte és permetre que la música brolli amb tota la seva força i que, pel camí, l'espectador no quedi anorreat per la síndrome de Stendhal davant tanta bellesa. Jean-Guihen Queyras ho va aconseguir de forma magistral.

Si bé les sis suites, tot i mantenir una estructura similar, tenen prou elements diferenciadors, ja des del preludi de la Primera el violoncel·lista quebequès va donar pistes suficients de la línia conductora de la seva versió. Amb un instrument del segle XVII muntat a la moderna, Queyras va trobar el punt ideal d'intersecció entre les lectures historicistes, amb un ús restrictiu del vibrato, i una expressivitat moderna que no renunciava a emprar una amplíssima gamma dinàmica i una gran varietat de temps. L'esmentat preludi, com el de la Suite núm. 4, va fluir així no com una afirmació egòlatra del solista, sinó com el punt d'arrencada d'un diàleg franc entre intèrpret i obra. Les danses lentes van respirar amb amplitud, i les ràpides permetien, gràcies a temps perfectament articulats i un to en ocasions de sana rusticitat, acumular bones dosis d'adrenalina en els trams finals de cada suite.

Va ser en el bloc central en què Queyras va volar més alt, ja fos amb l'emoció concentrada de la sarabanda de la Suite núm. 3 o, en especial, amb la sarabanda de la Cinquena : l'extrema nuesa del so va penetrar fins al moll de l'os de la música amb efectes punyents. El violoncel·lista va mantenir en tot moment una concentració extrema, i si algunes escòries suplementàries es van fer presents en l'exposada Suite núm. 6, no van afectar gens ni mica una versió tan depurada com fascinant. Així ho va reconèixer un públic bolcat, per a qui Queyras, després d'esmentar el gran János Starker i Pau Casals, va regalar l'aforística Ombres de Kurtág .