22/4/2013 |
Les coses no sorgeixen del no-res. Hi ha d’haver un substrat, i aquest substrat s’ha de comunicar. Dic això arran d’un acte d’alta qualitat musical organitzat pel Conservatori del Liceu en commemoració del centenari del naixement –l’octubre que ve– del gran tenor Gaietà Renom. En aquesta casa, un grup de joves cantants sota la guia del tenor i professor Eduard Giménez –quina bona generació que tenim!– va fer diverses cançons del repertori de l’homenatjat. Entre d’altres, la meravellosa Rosó, de Josep Ribas i Gabriel, que Emili Vendrell va portar a l’èxit després de l’estrena el 1922 i que en la veu Renom va adquirir tota la naturalitat i calidesa, motiu pel qual n’és una de les seves insígnies. La va brodar en l’ocasió, tancant el programa, el jove tenor Carles Cosias. I quan dic Vendrell, Renom, Giménez... vull significar una tradició del cant, una escola, uns coneixements transmesos. Educació. I això va quedar clar en l’acte; el Liceu és un tresor en aquest sentit.
Quan Renom –de 18 anys– es va incorporar el 1931 a l’Orfeó Català, Vendrell n’era el solista. “Caram, quina veu!”, sembla que va exclamar el director Lluís M. Millet sentint uns exercicis vocals del jove. I Renom va arribar a solista a l’Orfeó, i va brillar en el seu recordat Evangelista de la passió segons Sant Mateu. I amb el seu amic Toldrà en la seva actuació a El giravolt de maig. S’havien conegut quan el Quartet Vocal Orfeu (del qual Renom era tenor) cantava el 1935 a la Granja Royal, on el violinista també actuava. I va arribar la guerra, i la dictadura, i tot es va fracturar. No obstant això, personalitats com tots dos, als quals es va afegir Mompou, per exemple, van mantenir a Catalunya molt alt el llistó de la pròpia cultura. Renom, represaliat després de la guerra, no va deixar de cantar en català. Hauria estat com no viure, segurament, penso en escoltar algun enregistrament com la de Rosó o La Moreneta, per exemple. I, per fortuna, es conserven moltes de les seves versions de la cançó generada al noucentisme, de les quals cap jove que vulgui ser cantant no pot prescindir.
La dicció (una altra referència en femení és Conxita Badia), l’atractiu i potent fraseig, la naturalitat ( L’oreneta, de Morera, Cançó dels traginers, d’F. Longàs) i precisió en l’emissió, la bellesa del timbre. Per què els seus discos no són en un segell important? Al web de l’Associació Gaietà Renom s’haurien d’anunciar els seus enregistraments.
A veure si aquest centenari desperta aquest patrimoni. De moment enhorabona pel recordatori, ha estat un bàlsam. Gràcies.
Jorge de Persia
La Vanguardia