9/4/2013 |
No és el seu primer Festival de Música Antiga de Barcelona, i, de fet, encara és fresc el record de la seva versió de les Variacions Goldberg del 2011. L’organista i clavecinista francès Benjamin Alard (Rouen, 1985) torna a la 35a edició del certamen amb un encàrrec del Palau de la Música: interpretar en cinc temporades consecutives la integral per a clavecí sol de Bach. L’aventura cap aquest Everest comença avui i demà (20.30 h) en el claustre de la Parròquia de Santa Anna, amb el Concerto italia
no i l’Ouverture française. Sonaran les transcripcions del mateix Bach a partir de la influència d’estils musicals europeus i de compositors com Marcello, Reinckein o Corelli.
“Pensi que en el període barroc, la música es tocava a casa amb els membres de la família, amb la qual cosa la transcripció era important: s’adaptava la peça a cada persona i instrument, així que la seva lectura era crucial. Bach, per exemple, tocava el violí, el clavicèmbal, l’orgue... però no l’oboè, de manera que els bells concerts per a oboè es transcrivien amb una doble influència: l’estil italià i el color de l’oboè”.
D’aparença una mica tímida, Benjamin Alard, premi Juventus 2007, sorgit de la Schola Cantorum de Basilea (amb Jean-Claude Zehnder i Andrea Marcon de professors), hereu del desaparegut Gustav Leonhardt i referència actual de la música antiga, parla de forma meticulosa, com escapant-se de l’eco del claustre vidrat de Santa Anna: “És la primera vegada que toco en un claustre: té bona acústica, i més amb el públic present”, diu. La idea de fer la integral per a clavicèmbal neix de Víctor García de Gomar, adjunt a la direcció del Palau en temes artístics, per qui el projecte es completa amb El clavecíben temperat (2013), obres de joventut i didàctiques (2015), Variacions Gold
berg (2016) i L’art de la fuga (2017). “A començaments del segle XVIII, les arts pateixen una gran explosió d’influències a Europa, de manera que és difícil mantenir les distàncies –explica Alard–. Bach no és només un geni, sinó un geni que va escoltar una infinitat de músiques diferents, i totes van ser importants per a ell. A més, les va saber adaptar molt bé... fins i tot l’estil ballat francès”. Partidari d’interpretar cada música com si fos la primera vegada, aquest fill de granger que la seva mare va dur a estudiar piano a Rouen amb sis anys i avui viu per i per a la música a París, confessa que amb peces famoses com les Variacions Goldberg li costa d’allunyar-se de la influència d’altres intèrprets. “Les vaig deixar reposar un any i mig per retrobar-m’hi com en un renaixement”, admet.
Concentrat en la música antiga, diu que si tingués temps faria teatre, per plaer. I què hi diu de la crisi? “D’acord, no podem fer grans espectacles operístics, però l’important és mantenir les petites cites, com aquestes en les quals dónes la voluntat i acabes arrossegant un amic que de cap altra manera no escoltaría clàssica”. França veurà desaparèixer els subsidis per a la cultura i apostarà pel capital privat? “No veig per què, al final són els mateixos diners que es desgraven en impostos”.
MARICEL CHAVARRÍA
La Vanguardia