NOTÍCIA

John Eliot Gardiner, sir per decisió de la reina d'Anglaterra, arriba aquest dimarts a L'Auditori de Barcelona per dirigir una de les obres magnes de la música clàssica, la Missa en si menor de Bach , en un esdeveniment que vol celebrar el seu 70è aniversari. Ho farà acompanyat del Monteverdi Choir i l'English Baroque Soloists, formacions que ell mateix va fundar.

Aquest any, el del seu 70è aniversari, està dedicat a Bach?

Oh, és enorme! Johann Sebastian Bach va dominar la meva infància i tots els anys següents. Jo vaig néixer al sud-est d'Anglaterra i el famós retrat de Bach de Haussmann -l'original, imagini's!-, estava penjat a la paret de casa. Un refugiat polític l'havia portat dins la seva maleta just abans de la Segona Guerra Mundial i l'havia confiat al meu pare per guardar-lo durant la guerra. O sigui que vaig estar passant per davant del retrat de Bach cada dia durant deu anys i mig. També en aquell temps, de nen, vaig sentir per primera vegada els Motets de Bach. Tot això va fer que Bach es convertís en algú molt important que va dominar tota la meva educació musical.

Vostè ve a Barcelona a dirigir la Missa en si menor , una de les obres més importants de Bach. Quina és la seva visió d'aquesta obra?

És una obra molt particular perquè no va ser composta de forma continuada sinó a trossos, primer el Kyrie i el Gloria com una obra independent l'any 1733, després el Sanctus i a poc a poc la va anar completant fins al final de la seva vida, com una acumulació de tot el que havia anat aprenent. El que és curiós i miraculós, vist des del present, és la coherència de l'obra, perquè ha estat composta en estils molt diferents, antic i modern. Realment és un popurri que miraculosament funciona, i molt bé.

Creu, com diu molta gent, que Bach és el pare de la música occidental?

No sé si és el pare de la música occidental, però ha influenciat moltíssims compositors i no només de la música clàssica, sinó també en el món del jazz, del pop i de tots els gèneres musicals. El seu control del contrapunt i de les harmonies, la tria que fa de les parts rítmiques -perquè Bach és molt rítmic-, fa que sigui molt contagiós, i això ha cridat l'atenció de molta gent, de molts músics i fins i tot també d'una gran quantitat de joves.

Actualment ja no s'entendria la música antiga sense formacions com les seves, que han apostat per la interpretació amb instruments antics. Quina creu que ha estat la clau d'aquesta acceptació tan massiva?

Potser el fet que el públic no estigués satisfet d'escoltar música dels segles XVII i XVIII interpretada amb instruments moderns i dins d'un esperit molt romàntic. En aquella època era molt necessari purificar el so. Era una tasca de purificació, i també d'alliberament. La música interpretada amb instruments de la seva època sorgeix més espontàniament, més lliure, que si la interpretes com una mena de wagnerisme.

En quina mesura, conjunts com els que dirigeix, han contribuït a redefinir el repertori musical clàssic?

És difícil respondre a això, però suposo que donen una nova vida a aquesta música. Hi ha també una part del públic que té ganes d'escoltar-la. Es dóna certa paradoxa, i és que alhora que es toca amb instruments antics el fet que s'esdevé és molt modern, la música arriba a l'orella del públic com si fos dels nostre dies.

Li interessa la música contemporània?

Sí, i molt, però el públic segueix tenint por perquè és molt complicada, de vegades massa complicada. Té por que no sigui prou melòdica, prou atractiva, i a vegades és cert, però també penso que és culpa dels directors d'orquestra i dels promotors de concerts, que són massa tímids a l'hora de fer entrar en les programacions la música dels nostres dies i encoratjar els seus compositors.

Què es pot fer perquè els joves vagin a les sales de concert?

L'esperança és a les escoles. Cal que bons músics, cantants i instrumentistes visitin les escoles, que es motivi l'interès per la música, sobretot a certa edat, i que els nens aprenguin a tocar un instrument. Seria una catàstrofe que tot això es tallés, perquè no hi ha res més gratificant i educatiu -almenys ho va ser per a mi de petit- que tocar un instrument o entrar en una orquestra. I també caldria facilitar l'entrada als concerts dels joves i explicar-los què passa a l'escenari, fer-los entrar en el joc.

Creu que la presentació actual dels concerts segueix sent vàlida?

Hi he reflexionat molt. Hi ha pros i contres. Presentar els músics i els directors vestits amb frac i formalment és tranquil·litzant per al públic i alhora té alguna cosa de ritual, com si el que passa a l'escenari fos un esdeveniment fora del comú. D'altra banda, cal trencar les barreres que separen el públic i els músics, i la millor manera de fer-ho és que el director parli amb el públic per explicar-li per què fa això i no allò, i també que els músics estiguin més somrients, més acollidors dalt l'escenari.

Què significa la música per a vostè?

Una cosa sense la qual no puc viure; és essencial, una espècie de benedicció, de llenguatge que uneix tots els éssers humans, una cosa fonamental, etèria i molt espiritual, una cosa que no puc abandonar.