NOTÍCIA

La música clàssica ha viscut un dels anys més agitats de l'última dècada. A la crisi econòmica, agreujada per l'asfixiant pujada de l'IVA, cal afegir-hi greus problemes en la gestió de les principals infraestructures de l'àmbit clàssic: el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana i L'Auditori, unes institucions que segueixen aferrades a models de gestió caducs, incapaces d'afrontar els canvis d'hàbits i les noves demandes d'un públic que fa dècades que no es renova.

El del Liceu ha estat veritablement un annus horribilis : les retallades van obligar a cancel·lar espectacles i el teatre ha viscut una situació crítica, amb acomiadaments i ajustos dràstics a causa del descens en les aportacions públiques i en els ingressos per taquilla. Almenys el relleu en la direcció musical ha estat tranquil: Michael Boder va tancar la seva etapa amb una notable versió de Pélleas et Mélisande , de Debussy, i el seu successor, Josep Pons, es va estrenar en el càrrec presentant un ambiciós projecte que busca la renovació i la qualitat de les masses estables. En el terreny artístic, el coliseu va viure al setembre unes jornades històriques amb la visita del Festival de Bayreuth per oferir tres títols wagnerians en versió de concert, L'holandès errant i Lohengrin sota la batuta de Sebastian Weigle, i Tristany i Isolda dirigit per Peter Schneider: la qualitat del cor i l'orquestra van entusiasmar el públic. En el terreny més entranyable, Montserrat Caballé va celebrar els seus 50 anys al Liceu amb un concert carregat d'emoció.

Com a triomfs artístics destaquen també el citat Pélleas et Mélisande , signat escènicament per Robert Wilson, o l'espectacular producció d'Adriana Lecouvreur , de Cilea, amb direcció escènica de David McVicar i musical de Maurizio Benini i un gran repartiment encapçalat pel tenor francès Roberto Alagna, la soprano italiana Barbara Frittoli i el baríton menorquí Joan Pons, que al juliol es va acomiadar dels escenaris en una emotiva funció d' Aida en la qual va triomfar la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky. El Festival de Peralada es va apuntar el concert líric més aplaudit de l'any, a càrrec del tenor de moda, l'alemany Jonas Kaufmann, acompanyat de l'Orquestra de Cadaqués, que segueix sent la formació simfònica amb més qualitat del panorama clàssic català.

L'Auditori ha viscut un any de crisi marcat per l'inesperat canvi en la direcció artística: Oriol Pérez Treviño va presentar la seva renúncia el 20 de febrer després que el consorci de la institució "constatés un ús indegut de les seves potestats" en l'administració de fons públics. Pérez Treviño, no obstant això, va negar que hagués fet un ús indegut de la targeta de crèdit lligada al seu càrrec (la xifra apuntada era d'uns 10.000 euros). Al marge d'això, en la seva caiguda hi ha ressons de venjança pel canvi dràstic en l'orientació i gestió de L'Auditori. Després d'un impàs, Joaquim Garrigosa va ser nomenat nou director de la institució: els seus objectius estratègics són potenciar el caràcter nacional de L'Auditori, la promoció del patrimoni musical català i la creació d'oportunitats per als talents emergents, unes tasques que també figuren en l'agenda de Jaume Ayats, el nou director del Museu de la Música de Barcelona i el Centre Robert Gerhard per a la promoció i difusió del patrimoni musical català.

L'eix de la programació segueix sent l'OBC, que sembla que viu un compàs d'espera. No ha quallat Pablo González com a director titular, i la programació, massa trillada, deixa poc espai per a la creació contemporània. L'estrena d' InFall-Chroma III , d'Héctor Parra, i les primeres audicions barcelonines de Plain-Chant , de Blai Soler, i Alter Klang , de Benet Casablancas, destaquen en un any que ha tingut el principal impacte mediàtic amb la versió de l'oratori de Honegger Joana d'Arc a la foguera protagonitzat per l'actriu francesa Marion Cotillard.

Sense mediàtics no hi ha públic

Tres figures mediàtique més han protagonitzat vetllades memorables: el director veneçolà Gustavo Dudamel, amb la Sinfónica Simón Bolívar; el pianista xinès Lang Lang, i la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli, però no deixa de ser lamentable comprovar com alguns dels millors concerts de l'any -com l'audició d' El Messies, de Händel, dirigida per William Christie al capdavant de Les Arts Florissants- van obtenir una resposta molt fluixa del públic. Tampoc les seductores propostes de Jordi Savall, que solen esgotar les localitats a les grans capitals europees, obtenen l'èxit que mereixen.

El Palau de la Música ha estrenat nova imatge corporativa, ha impulsat nous objectius estratègics en la seva línia artística i ha atorgat màxim protagonisme a l'Orfeó Català: no obstant això, es noten poc a la pràctica els canvis a la programació, que segueix ancorada en el model implantat en l'era Millet, amb una desfilada de grans orquestres i famosos intèrprets en el seu cicle estel·lar, Palau 100, que aquest any ha batut un nou record i ha superat la barrera dels 200 euros en el preu de les localitats més cares. El director italià Danielle Gatti s'ha apuntat dos dels èxits més memorables, amb la Filharmònica de Viena (Palau 100) i la Nacional de França (Ibercàmera). Un revelador Bruckner en mans de Daniel Barenboim i la Staatskapelle Berlín; Brahms i Strauss sota l'apassionada batuta d'Iván Fischer, amb l'Orquestra del Festival de Budapest, i el magisteri mozartià de René Jacobs amb La flauta màgica en versió de concert figuren també entre les grans cites al Palau. La seva proposta més innovadora - La Passió segons sant Mateu , de Bach, amb direcció musical de Philippe Herreweghe i vídeos de Bill Viola- va obtenir una acollida tèbia.

Excepte els actes puntuals per commemorar els aniversaris d'Eduard Toldrà i Xavier Montsalvatge, cal lamentar l'escassa atenció a la música catalana actual, amb una única estrena mundial de luxe, Darkness visible , de Benet Casablancas, a càrrec de la London Philharmonic Orchestra dirigida per Vladimir Jurowski.