Cerca de notícies

Enquesta

Matthias Pintscher, compositor: El meu acostament a Rimbaud és abstracte i enigmàtic

9/2/2004 |

 

Arthur Rimbaud ha estat una constant en la producció d'aquest compositor alemany atret per figures poètiques de caràcter tempestuós. En conversa telefònica des de Frankfurt, Pintscher comenta la gènesi de 'L'espace dernier'.

X.C. Com va sorgir el projecte de 'L'espace dernier'?
M.P. Vaig rebre l'encàrrec fa quatre o cinc anys, i amb l'Òpera de París vam acordar que l'obra tractaria sobre Arthur Rimbaud. Aquest poeta ha jugat un paper important en les meves obres durant la darrera dècada, he compost moltes obres al seu voltant. L'espace dernier és la culminació de tot aquest procés, en la forma més gran possible, el teatre musical. Totes les meves obsessions, les meves lluites amb Rimbaud, culminen aquí. La peça comprèn molts aspectes diferents. Hi ha la música, amb una gran orquestra dividida en tres grups, amb alguns músics situats entre el públic, els cantants, un cor de setze veus femenines, hi ha també dos actors, 12 ballarins, vídeo, sons generats electrònicament.
X.C. Quina perspectiva ha decidit adoptar en aquesta òpera?
M.P. He tractat d'evitar una estructura convencional. Rimbaud, el principal personatge, n'és absent. Tots els altres personatges no tenen cap definició específica, són individus que es mouen en un espai abstracte, intentant expressar el material textual. No hi ha argument, no es tracta d'una biografia de Rimbaud, tot i que hi ha alguns aspectes de la seva vida. Per mi, una òpera implica una història, per això he definit L'espace dernier com a teatre musical.
X.C. Què és el que l'atrau tant de Rimbaud que sempre hi torna?
M.P. El primer que em va impressionar va ser la seva poesia. La vaig descobrir quan tenia 15 anys, em van emocionar molt les imatges que crea. A més, hi ha la violenta producció que va crear en tan poc temps per, de cop, deixar d'escriure. Em fascina el seu terrible destí, la seva recerca d'alguna cosa que no podia definir, sempre estava en moviment, anant d'aquí d'allà sense aturar-se, en una espiral que es va anar accelerant fins que va arribar el cop final, la mort. Per això, l'obra és sobre el moviment, els personatges no arriben enlloc i tot acaba com comença. El meu acostament a Rimbaud és abstracte i enigmàtic.
X.C. Com es reflecteix aquesta concepció a nivell musical?
M.P. És una obra molt abstracta, molt definida en el pla harmònic. Tota la peça gira al voltant de les mateixes tres notes, l'estructura harmònica roman sempre la mateixa, tot es mou al voltant d'aquestes notes, res no es desenvolupa, sempre torna al mateix punt.
X.C. I pel que fa a les veus?
M.P. M'encanta escriure per a les veus, no les tracto com a instruments sinó que sempre intento que comuniquin alguna cosa.
X.C. El 1998 va estrenar 'Thomas Chatterton', una altra òpera centrada en un poeta de vida agitada.
M.P. És cert, he dedicat dues obres importants a poetes, però a Thomas Chatterton tot estava connectat a un argument, i a L'espace dernier és tot el contrari. De fet, aquestes òperes són dos extrems, la pròxima no estarà inspirada en un poeta.
X.C. Rattle, Abbado, Eschenbach, Nagano són alguns dels directors que han dirigit la seva música. Una llista impressionant.
M.P. He tingut la sort de treballar amb els millors músics, les millors orquestres. De fet, l'orquestra és el meu principal instrument, tot i que és més fàcil fer-se un nom en el camp de la música de cambra. L'oportunitat de treballar amb intèrprets d'aquesta qualitat i la qualitat del resultat és la millor promoció que puc tenir.
X.C. Alhora vostè mateix també és director d'orquestra. Com afecta la praxi interpretativa en la seva faceta com a compositor?
M.P. El meu treball com a director ha influït molt en la notació de les meves partitures, la meva intenció és fer-ho sempre de la manera més precisa possible. Mai hi ha prou temps d'assaig per a una obra complexa, mai tens una setmana, sinó poques hores, per això intento estalviar temps d'aquesta manera.
X.C. Sovint és més fàcil estrenar que aconseguir posteriors interpretacions d'una partitura.
M.P. Un compositor no hi pot fer res, hi ha moltes obres de qualitat que no es toquen mai i, a sobre, hi ha aquesta tendència als encàrrecs, amb tota la pressió que comporta, necessiten que sigui un esdeveniment. Això no és avantatjós per a la música.
X.C. Quins projectes té en cartera?
M.P. Tinc moltes ofertes per escriure una tercera òpera, ho estic considerant, però després de dues obres de l'envergadura de Thomas Chatterton i L'espace dernier m'agradaria fer alguna cosa de cambra.

X.C.
Avui