NOTÍCIA

Adrianne Pieczonka i Samuel Youn, en un moment de 'L'Holandès errant', a Bayreuth EFE

Poques vegades havia vist un cantant sortir a saludar amb tal sensació d'alliberament, d'haver-se tret de sobre el que sens dubte era el pes més gran de la seva carrera artística. El cantant, agraït, es va agenollar davant un públic que li va recompensar el treball amb grans aplaudiments.

Hi havia curiositat per veure com Youn salvava la papereta, cert, però quan Christian Thielemann està al davant del fossat com era el cas, l'orquestra adquireix una dimensió imponent i així va ser en la inauguració del festival. La tumultuosa tempesta de l'obertura va resultar tan paorosa que només per disfrutar d'aquells minuts inicials ja havia valgut la pena pujar al Verd Turó.

La resta de l'actuació orquestral i la intervenció dels cors, tan fonamental en aquesta obra, va ser d'un altíssim nivell. Ho van ser els cors de mariners, però també el de les filadores. En aquesta formació femenina el seu director, Friedrich Eberhard, ha introduït bastants canvis aquest any.

Viatger contemporani

El director d'escena Jan Philipp Gloger havia anunciat que el seu 'Holandès' representava el viatge modern. I el viatger contemporani és l'executiu condemnat a anar d'aeroport en aeroport, sense desprendre's de la seva maleta amb rodes arrossegada amb una mà mentre a l'altra porta un got de paper.

El mar és en aquest cas i en paraules de Gloger "una metàfora del món i de la vida", dominats tots dos per l'únic objectiu d'acumular capital com bé hem constatat amb la crisi que ens està enfonsant. Certament, les mencions als tresors i als diners són nombroses al llibret de Wagner i el personatge de Daland, el capità noruec i pare de Senta, mostra repetidament la seva cobdícia. Només l'holandès i la noia són aliens a aquest món que no els pertany i del qual volen fugir.

Per enquadrar aquesta metàfora moderna, el primer acte té un decorat molt prometedor. Sembla que estiguem als budells d'un ordinador, dins d'un circuit de fils i dígits. L'expectativa s'esvaeix en el segon i tercer actes. Estem en un magatzem d'empaquetat de ventiladors (¡la suma de les filoses de les filadores i el vent!), capases de cartró, cintes adhesives, i portapalets. La sensació és de pobresa. Sembla com si les idees i els mitjans escenogràfics s'haguessin esgotat en el primer acte. Fins i tot una escena tan agraïda (encara que a vegades pot resultar ridícula) com és la dansa dels mariners al tercer acte, queda molt pobre.

El retrat de l'holandès que obsessiona Senta és aquí un ninot que va fabricant amb el vermell de la sang que apareix per tot arreu. El caràcter satànic de l'holandès apareix en el signe de la bèstia que llueix al cap. Per salvar-lo de la condemna eterna, Senta, en lloc de llançar-se al mar des d'una roca, escena que sempre resulta difícil i més en aquest cas que no hi ha mar, opta per clavar-se un ganivet.

Rebuda dispar

La proposta va ser rebuda pel públic amb una mescla d'aplaudiments i esbroncades.

A més de per als citats Thielemann, Youn i Eberhard, els reconeixements van ser per a una Adrianne Pieczonka que va començar una mica insegura en les primeres notes, però que a l'arribar a l'esgarrifosa balada ja havia superat l'inici dubitatiu; Franz-Josef Selig, com Daland; Michael König, com el desgraciat Erik, i Benjamin Bruns, que encarnava a un mariner en pla innecessàriament còmic.

Per rematar el missatge que l'únic que val són els diners i que tot es pot comercialitzar, al final, en lloc de fabricar ventiladors, Daland fabrica figures, com les dels pastissos de casament, de Senta i l'holandès en la seva abraçada mortal.

Ho deia el gran cínic que era Francisco de Quevedo: "Poderoso caballero es don dinero".