Cerca de notícies

Enquesta

La música d'avui és la música d'ahir

4/2/2004 |

 

Un estudi de la SGAE confirma que la música d'ara i d'aquí ocupa poc lloc en les programacions.

La Setena simfonia de Beethoven. L'Heroica. La Cinquena i la Novena. Sempre de Beethoven, esclar. Aquestes són les quatre obres més interpretades per les orquestres de l'Estat entre el 1997 i el 2002. Una petita sorpresa en la cinquena posició, el Concert per a orquestra de Bartók, ben poques en la continuació de la llista, amb Txaikovski, Brahms, Franck, Dvorák, Ravel (el Bolero, només faltaria!). Mozart, tot i no sortir fins al lloc 33, és el compositor més programat. L'obra espanyola més interpretada (algú ho dubtava?) és el Concierto de Aranjuez, de Rodrigo, al lloc 24 de la llista.
Aquestes són algunes de les dades ofertes a El repertorio de las orquestas sinfónicas en España, realitzat per la Fundació Autor. Ahir, la seu de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) a Barcelona va reunir responsables de l'entitat de gestió, gerents d'orquestra, compositors i mitjans per comentar uns números que certifiquen el que ja se sabia: la música composta a l'Estat ocupa un percentatge petit del total que s'interpreta (16,4 per cent) i la música escrita pels autors actuals, d'aquí o de fora, també ocupa els marges dels faristols de les orquestres (11,7 per cent). La conclusió és clara: la música que escoltem avui és la d'ahir, per no dir la d'abans-d'ahir.
Pel que fa a la Simfònica del Vallès (OSV) i la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), les xifres varien una mica respecte a l'estadística estatal. La primera dedica un 23,6 per cent del seu repertori als autors estatals, davant el 12,8% de la segona, això sí amb un pes preponderant dels compositors catalans. Pel que fa als autors vius, les coses milloren una miqueta (18 i 13%, respectivament), sense trencar la tendència general.
Mentre que Joan Guinjoan comentava que programar una obra d'un autor viu no afectava l'assistència a un concert, Joan Oller, director general de l'Auditori i l'OBC, feia que no amb el cap. "El públic té problemes a acceptar la música contemporània -explicava-, l'afluència baixa notablement i el dilluns següent ens arriben molts e-mails de protesta". En una cordial picabaralla, Oller va qüestionar a Ramon Muntaner, delegat de la SGAE a Catalunya, l'orientació d'un estudi fet per una entitat que lògicament vol defensar els interessos dels seus afiliats, els creadors. Oller va remarcar que no s'ha tingut en compte ni l'activitat discogràfica (l'OBC ha gravat uns 30 cedés d'autors espanyols als darrers 10 anys) ni el fet que l'orquestra acostumi a incloure a les seves gires "obres contemporànies, sobretot catalanes", tot i que això suposa entaular "una batalla amb els programadors". A més, va indicar que en la temporada 2002-03 el percentatge d'autors espanyols de l'OBC havia passat al 25 per cent.
Alguns dels ítems d'una conversa animada van ser el paper de les institucions públiques a l'hora de fomentar el vessant de divulgació cultural d'unes orquestres que, en la majoria de casos, en depenen, i fixar-se una mica menys (ep, tampoc cal oblidar-los del tot) en els índexs d'ocupació; les responsabilitats mateixes dels compositors (sense caure en inútils autoflagel·lacions); el rol dels mitjans de comunicació; els hàbits d'un públic del qual potser entre tots plegats s'hauria d'esbrinar què li agrada, què no i per què -Xavier Benguerel va recordar que el públic de Barcelona és més aviat conservador, per no dir que una mica "cavernícola"-; i l'escassa atenció cap a un patrimoni musical que ningú es creurà per nosaltres.
Conclusions? Potser cap de nova, però sí moltes reflexions útils, com l'oferta per Guinjoan: "Una programació hauria de tenir un sentit didàctic i formatiu, cobrir totes les tendències, estils i èpoques". Aquest, sens dubte, és l'ideal a què cal aspirar per no viure només del passat.

Xavier Cester
Avui