Totes dues poden ser considerades filles d'una tossuderia, entesa en el sentit més positiu; la de la soprano Mirna Lacambra, ànima incansable d'una iniciativa que ha demostrat que, més enllà de l'ombra a vegades opressiva del Liceu, l'òpera també és possible fora de Barcelona. Les temporades de l'AAOS, esteses a partir del 1989 a altres ciutats catalanes, a banda de centrar-se sobretot en el gran repertori italià i francès, han donat oportunitats a mants cantants del país, tirant endavant a més allò que el teatre de les Rambles no té: una escola d'òpera per a joves intèrprets, tot i que la migradesa de recursos la limita a un títol per any.

Els temps complicats que ens han tocat viure no són proclius a demanar una programació més agosarada pel que fa tant als títols –cert, quan una obra és menys coneguda, menys ciutats l'acullen–, com a les posades en escena, des de fa anys encarregades als mateixos directors. També és cert que les produccions s'han d'adaptar a les reduïdes possibilitats tècniques del Teatre La Faràndula de Sabadell i tenir la flexibilitat necessària de tot espectacle itinerant. El somni d'una nova sala a la cocapital vallesana ha quedat enterrat entre retallades salvatges i primes de risc desbocades. I, encara que l'aniversari és un bon motiu per commemorar el passat i afirmar el present, també ha d'esperonar la reflexió sobre el futur. El model de temporada ha de seguir sent el mateix? I, entrant en terreny més delicat, què passarà quan Mirna Lacambra ja no hi pugui ser al capdavant?

L'OSV, nascuda a recer de l'AAOS abans d'emprendre un vol autònom sense trencar-ne el lligam, ha fet un esforç notable per renovar-se, i si algunes de les seves iniciatives d'imatge em generen cert escepticisme, la veritat és que el conjunt ha sabut trobar un espai diferenciat, no només a Barcelona, on va ocupar les normalment concorregudes sessions de dissabte a la tarda al Palau de la Música, també al conjunt de Catalunya. La seva activitat amunt i avall d'allò que els cursis en diuen territori la converteix, de facto, en una orquestra més nacional que no pas la que porta aquest nom. A uns i altres, per molts anys.