NOTÍCIA

Un especialista consumat en màrqueting com ara Peter Gelb ha perdut els papers davant la reacció crítica, majoritàriament negativa, a la gran aposta del Ring. Es pot entendre el seu nerviosisme –hi havia molts milions en joc–, però no la reacció: intentar silenciar veus com, per exemple, les d'Opera News. La revista no ha estat l'única a blasmar la joguina fallida de Robert Lepage, la diferència és que la seva editora és la Metropolitan Opera Guild, una entitat de suport associada al mateix teatre. Amb aquesta excusa, Gelb va forçar la revista a deixar de publicar ressenyes de les produccions del Met, però en l'era digital aquestes boles de neu es fan grosses en un tres i no res. Resultat: en només 24 hores, hi ha hagut marxa enrere en aquest groller intent de censura.

Amb tant de negativisme en l'ambient, podria semblar que no hi va haver cap factor positiu en aquest Ring, quan la veritat és que sí. Molts dels protagonistes vocals van oferir interpretacions més que notables, començant per Bryn Terfel, Wotan de fraseig sobirà, que va assaborir cada síl·laba amb fruïció, combinant fúria i tendresa, intensitat i delicadesa. No menys imperiosa va ser la Fricka de Stephanie Blythe, un tro de veu en tota la seva extensió.

Excepcional també la Sieglinde opulenta i ardent d'Eva-Maria Westbroek, al costat de Stuart Skelton, Siegmund més digne que poètic. Les notícies positives continuen amb Fafner, Hunding i, sobretot, Hagen (aterridor) de Hans-Peter König. Siegfried va ser un Stephen Gould matusser en algun moment, però fiable i amb forces suficients per encarnar amb convicció aquest nen gran amb espasa. Deborah Voigt va fer dos de tres Brünnhildes, reemplaçada a Siegfried per Katarina Dalayman, rebuda amb alguna protesta, suposo que perquè va eludir el do agut final. La de Voigt va ser una encarnació meritòria en conjunt, si bé la veu no té la consistència ideal en el centre i l'agut cada cop és més obert. Brünnhilde és un d'aquells papers sense tornada: li passarà factura?

La llarga baixa de James Levine, explica un rendiment de l'orquestra per sota de l'habitual? Sigui com sigui, el substitut preferit de Gelb, Fabio Luisi, només va dirigir dos cicles i mig, i en el mig que vaig veure no va deixar gaire petja: eficiència a seques, amb un pols massa desmaiat a Walküre. Derrick Inouye va estar més encertat a Siegfried que un John Keenan superat per Götterdämmerung. Però amb tot el respecte vers aquests dos músics, que una de les propostes estrella del Met acabi en mans de dos directors assistents diu ben poc del teatre amb més pressupost del planeta.