L'epicentre de l'obra és el ballet de l'acte segon, El destacament femení roig, amb una coreografia amb apropiat sentit de l'humor del mateix Shi-Zheng, que culmina amb Pat Nixon confonent ficció i realitat (el teatre va riure de valent quan va donar una Coca-Cola a la protagonista). Els límits de l'austeritat es van revelar en l'acte tercer, presidit per una estàtua de Mao, davant la qual els personatges, tractats de manera massa caricaturesca en l'acte primer, quedaven una mica perduts en la buidor de l'espai. Tot i això, la producció del Châtelet és una bona contribució a l'obra de John Adams.

La direcció musical d'Alexander Briger potser no va ser tan propulsiva com la partitura d'Adams sembla demanar, però el major amorosiment de la seva batuta donava una nova profunditat a una música que seria massa limitador qualificar de minimalista: de fet, més enllà dels ritmes obsessius, hi ha molta opulència poststraussiana. Tot i que el compositor la demana, a París no van emprar amplificació per a les veus. Això donava més immediatesa a un bon equip encapçalat per Franco Pomponi, Nixon amb l'equilibri just de petulància i feblesa. Va ser curiós trobar dues sopranos inesperades en aquest context: June Anderson, belcantista eminent, va ser una lírica Pat Nixon, i Sumi Jo va assaltar les agilitats embogides de l'ària de Madame Mao. El mandatari xinès va poder disposar de la trompeteria desfermada del tenor Alfred Kim, mentre que un massa baladrer Peter Sidhom com a Kissinger quedava eclipsat pel Zhou Enlai de Kyung Chun Kim, la veu serena que tanca aquesta òpera magistral.