La flauta màgica mozartiana ha tornat al Liceu en la seva simpàtica i sempre eficaç versió de Comediants estrenada originalment fa més d’una dècada, i ho ha fet amb un repartiment en què destaca Joan Martín-Royo en el paper de Papageno, el personatge al voltant del qual gira el plantejament de l’òpera que fa Joan Font.

En aquesta ocasió els aficionats disposen d’un excel·lent instrument per aprofundir en la gran riquesa musical i dramàtica que conté l’última òpera del compositor de Salzburg. La programació de l’òpera coincideix amb la publicació del llibre Escoltar la Flauta Màgica de Mozart, del professor de música Pere-Albert Balcells, que acaba de publicar Duxelm.

Amb aquest llibre, Balcells ja suma quatre guies per escoltar les òperes de Mozart, de qui el professor és un gran devot (seu és Autoretrat de Mozart). L’obra acabada de publicar se suma a les dedicades a Don Giovanni, Così fan tutte i Le nozze di Figaro, també editades per Duxelm.

Encara que només fos perquè en aquest país no abunda la literatura musical, el treball de Balcells ja seria digne de tot respecte. Però és que a més el llibre uneix rigor i amenitat, i això el converteix en una guia apta per a tots els públics, des del bon coneixedor de l’òpera fins al neòfit.

La flauta màgica és una obra que permet moltes lectures, des de la més infantil fins a la més profundament filosòfica, amb tot el simbolisme maçònic de què està impregnada. Si les monografies anteriors de Balcells eren grans companyes per a l’audició i la comprensió de cada una de les òperes, en el cas que ens ocupa ho és doblement perquè es tracta d’una òpera carregada d’informació que a vegades necessita ser descodificada.

Balcells presenta el llibret en una doble columna, en la seva versió original, i al costat, en la seva traducció al català. Intercalats, hi apareixen els comentaris, les explicacions i les interpretacions tant musicals com del llibret.

Aquesta, com les anteriors monografies sobre les òperes de Mozart, conté un petit vocabulari de termes musicals utilitzats, així com unes dades històriques sobre els gèneres operístics de l’època i informació sobre la composició i l’estrena de l’òpera.

Publicades aquestes quatre monografies, hem d’esperar que Balcells no s’aturi. Ens falta, com assenyalava Carlos Calderón, també professor de música i conferenciant, que ens guiï per les òperes menys populars del de Salzburg, com poden ser Mitridate re di Ponto o Idomeneo.