NOTÍCIA

Quant pesa l'ànima? 21 grams és la xifra més divulgada. Però si ahir s'hagués instal·lat una balança gegant al Gran Teatre del Liceu, el resultat hauria estat de diverses tones, fruit de la suma d'amor, orgull, autoafirmació, reivindicació i empatia emanats dins i fora de l'escenari. L'ànima del Liceu ha estat la resposta dels treballadors del teatre en un moment de crisi, una mobilització de voluntats i complicitats per reforçar els lligams entre els que fan possible que s'aixequi el teló i els que gaudeixen del fruit d'aquest esforç col·lectiu anomenat òpera.

El concert també pot ser llegit com una desautorització en tota regla de la direcció general del teatre. El frustrat expedient de regulació d'ocupació va deixar forats sagnants en la programació, que es volien compensar amb un concert de cors d'òpera. La reacció fulminant dels treballadors va ser organitzar un acte molt més ambiciós: aplegar figures del cant i, sobretot, els quatre directors musicals, passats, present i futur, al capdavant de les masses estables del Liceu. Una pantalla a la Rambla va permetre als que no van poder aconseguir entrada (van volar en poques hores) seguir un concert d'altíssima càrrega emotiva.

L'ovació de gala amb què el públic va rebre l'orquestra i el cor va ser el pòrtic immillorable de l'acte, seguit per un breu vídeo en què una de les veus més constants del teatre, la de l'apuntador, Jaume Tribó, resumia els 165 anys d'història del Liceu. La desfilada de directors musicals va començar amb Bertrand de Billy, una presència doblement significativa, ja que el músic francès no havia tornat al Liceu des del 2004, compartint la primera part amb Sebastian Weigle, mentre que Michael Boder (del qual el públic no va oblidar la seva posició oberta contra el nefand intent de la direcció de trinxar la temporada) i Josep Pons van ocupar el podi en la segona meitat.

El programa reunia llegendes vives de la casa (Joan Pons, impactant en l'ària de l'honor del Falstaff verdià), figures d'imminent actualitat (Roberto Alagna, sense por del risc en l'exposada ària de La reina de Saba de Goldmark), noms estimats com ara Carlos Álvarez i Ainhoa Arteta (un altre, Rolando Villazón, va enviar un vídeo amb la simpatia marca de la casa) i cantants de relació liceista més ocasional.

A fer pinya es va apuntar amb entusiasme Lang Lang. Unes hores abans del seu recital a l'Auditori, el pianista xinès va desplegar el seu prodigiós exhibicionisme tècnic a La campanella de Liszt. No va ser l'únic convidat sorpresa: el tango Arrebato d'Albert Guinovart, amb el compositor al piano, va permetre que l'orquestra es deixés anar sota la batuta de Gueràssim Voronkov, mentre que el director del cor, José Luis Basso, va tenir uns reforços d'excepció (tots els artistes del programa) en el conclusiu Al·leluia de Händel.

Els grans protagonistes van ser, tanmateix, els membres del cor i l'orquestra, en forma demostrativa al llarg de la sessió. Ells eren la part visible de la massa laboral que, amb un vídeo al començament de la segona part, va exposar amb fermesa i rigor la seva posició. A la sala hi havia els responsables polítics que van avalar com a inevitable el pla d'enviar-los a l'atur. Confiem que no tinguin oïda selectiva.