Espectadors a la Rambla, davant la pantalla que retransmetia el concert 'L'ànima del Liceu', el 22 d'abril. JOSEP GARCÍA.

Allà hi era. L’ànima del Liceu. A dalt i a baix de l’escenari i al carrer. A dalt, l’orquestra i el cor. A baix, el públic que va respondre a la crida dels treballadors que havien organitzat el concert L’ànima del Liceu. I al carrer, entre els aficionats que van seguir l’acte a través d’una pantalla gegant instal·lada a la Rambla.

Amb aquesta iniciativa preparada al marge de les activitats del teatre, el personal del Liceu volia agrair el suport prestat durant la crisi i l’amenaça, no executada, de tancament temporal del teatre. També volien denunciar el “malentès permanent que hi ha entre la cultura i la política” i reivindicar que un altre Liceu, millor, és possible.

Allà hi eren els tres directors musicals que ha tingut el teatre des de la seva inauguració després de l’incendi, Bertrand de Billy, Sebastián Weigle i Michael Boder, i el que substituirà aquest últim a partir de la pròxima temporada, Josep Pons. Aquestes presències eren una demostració no tan sols de suport al teatre. Ho eren també de crítica a l’actual direcció general per com havia gestionat el conflicte arriscant el prestigi del Liceu.

Allà hi eren Ainhoa Arteta i un Roberto Alagna que va fer una demostració d’empenta torera cantant la poc coneguda i molt difícil ària Magische Töne de La Reina de Saba, de Kart Goldmark. També hi eren Karine Deshayes i Ildikó Komlósi i Cristina Obregón i Linda Watson i Carlos Álvarez i Joan Pons que va cantar allò de L’onore! Ladri, del Falstaff de Verdi, el monòleg en què el vell xulo i busca-raons es pregunta què és l’honor, “una paraula / ¿Què hi ha en aquesta paraula? / Aire que vola”.

També hi era, encara que fora de programa el prodigi pianístic de nom Lang Lang que, va explicar, havia assistit a la trucada de Josep Pons i va oferir una espectacular La Campanella de Franz Liszt amb les seves mans convertides en un núvol que es desplaçava pel teclat per saltar d’octava en octava i tocar cada una de les notes de la partitura, i potser alguna més.

I també fora de programa va aparèixer el compositor i pianista Albert Guinovart per interpretar el seu tango Arrebato adaptat per a piano i orquestra i hi va haver tant d’entusiasme a l’escenari que allò semblava la veneçolana Orquesta Simón Bolívar i no la del Liceu.

…I també hi eren els responsables d’haver portat, directament o indirectament, el teatre a la incerta situació actual que ha fet necessari aquest concert, com el director general Joan Francesc Marco; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, o el seu segon a la conselleria, l’ara discutit Xavier Solà, cosa que sembla corroborar que la pell dels polítics és diferent de la de la resta dels mortals.

La qualitat de les interpretacions és sempre obligada. No obstant, en aquest cas no era el tema principal. En un concert d’aquestes característiques, el més important era l’acte de fe conjunt en el futur del teatre, d’un teatre més ben gestionat, amb professionalitat i transparència.

Però sí que hi va haver moments musicalment molt bons. Per exemple, quan Weigle va dirigir l’orquestra en el Preludi dels mestres cantors de Nuremberg, de Wagner. O quan Boder va dirigir orquestra i cor en el sempre espectacular Salve Regina del Mefistofele, d’Arrigo Boito.

O quan Pons va dirigir la peça que tancava el programa, la dansa final d’El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, una peça que s’adaptava poc al sentit del concert, però que en canvi va tenir una gran execució. O quan, ja en la tanda de bisos, Boder va dirigir l’obertura de l’opereta Die Fledermaus, de Johann Strauss.

Al final hi va haver una barreja de sorpresa i desconcert. Els assistents esperaven que la traca final amb cor, orquestra i solistes fos Va pensiero de l’òpera Nabucco, de Verdi. I no va ser així. Va tancar el cèlebre Hallelujah del Messies de Händel.

La intenció d’alegria i entusiasme era comprensible i va resultar contagiosa. Però el messies que ha de donar un nou impuls al Liceu encara no ha aparegut i les negociacions entre empresa i treballadors no acaben d’arrencar. Ara bé, va quedar clar que al teatre, d’ànima no n’hi falta. I això és molt.