Una imatge de l'exposició sobre la música del Tercer Reich, a La Pedrera, el 2007. ELISENDA PONS

Un succedani, per definició, mai és igual a l’original. En el millor dels casos, pot reemplaçar-lo per tenir propietats semblants. Si no hi ha una altra opció, sempre és millor que res. Com és sabut, les representacions del programa doble dedicat al compositor Alexander von Zemlinsky (1871-1942) format per les òperes El nan i Una tragèdia florentina han estat víctimes de la incauta direcció general del teatre.

Afortunadament, n’hi ha que no es resignen. Amics del Liceu i el seu Grup Wagner pertanyen a aquesta categoria. A falta de l’original han presentat un succedani en forma d’una excel·lent i molt il·lustrativa sessió dedicada a l’obra del compositor austríac i al context històric en què es va desenvolupar.

El context no és un altre que el del nazisme i del que aquella aberració històrica va qualificar d’”entartete Musik”, de “música degenerada”, per oposició al que el règim hitlerià considerava l’autèntic art alemany, segons va explicar el cronista musical Xavier Cester.

Cartell de propaganda nazi contra la 'música degenerada'.

El concepte de “música degenerada”, concepte que incorpora una qualificació moral, comprenia qualsevol art creat per jueus (es va arribar a prohibir la interpretació de les obres de Mendelsshon i es va destruir la seva estàtua davant la seu de la Gewandhaus de Leipzig), per artistes sospitosos de simpaties comunistes, i pels que incorporaven elements externs a la tradició germànica com és el jazz, considerat “música de negres”.

La mare de Zemlinsky era una jueva sefardita de Sarajevo. Per tant, la seva música va quedar prohibida. Igual que amb la d’Arnold Schönberg, Alban Berg, Franz Schreker, Gustav Mahler, Erich Wolfgang Korngold, Anton Webern, Paul Hindemith, Ernst Krenek, Hans Krása i molts més.

Alguns van morir en camps de concentració i altres, com Zemlinsky, van haver d’emprendre el camí de l’exili. Però aquesta generació de músics que bevien de les fonts del postromanticisme, van patir un doble exili, com va explicar Cester.

Al rebuig imposat pel nazisme s’hi va sumar després de la segona guerra mundial el rebuig implícit en la voluntat de fer taula rasa amb el passat. Així, l’avantguarda dels anys 50 anava per un camí molt diferent del que havien emprès aquells hereus de la tradició de Brahms, Wagner o Bruckner.

La recuperació d’aquells compositors ha estat tardana. Als anys 90 Decca va llançar una col·lecció dedicada a la “música degenerada”. El Festival de Salzburg, sota la direcció de Peter Ruzicka, va recuperar diverses obres d’aquella època a principis d’aquest segle. El mateix va fer a Barcelona l’OBC dirigida per Lawrence Foster.

Assaig de 'Die tote Stadt', al Liceu, el 2006. LAURA GUERRERO

El 2004, la Cité de la Musique de París va organitzar una excel·lent exposició que tres anys després, una mica reduïda, va arribar a La Pedrera de Barcelona amb el títol La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin, de la qual queda un excel·lent catàleg, i el Liceu va presentar Die Tote Stadt, de Korngold el 2006.

La sessió dedicada a Zemlinsky organitzada pel Grup Wagner d’Amics del Liceu el 16 d’abril va prosseguir amb diversos extractes audiovisuals de Die Gezeichneten, de Schreker, de Der König Kandaules, de Zemlinsky, i molt en particular del seu Der Zwerg, El nan, en una producció de l’òpera de Los Angeles, del 2008. Aquesta òpera està basada en el conte d’Oscar Wilde Elaniversari de la infanta.

És una gran llàstima haver perdut la possibilitat d’apreciar en directe la sumptuositat i riquesa d’aquella música i el tractament vocal dels personatges, en particular el del nan que dóna títol a l’obra, carregat de gran dramatisme.

En resum, quan no hi ha una altra opció, sempre és millor un succedani que res. Però un succedani, per bo que sigui, mai ha de ser consol per a una absència.