L'òpera, però, es diu Thaïs, la cortesana que recorre el camí invers d'Athanaël: de puta a santa. Malin Byström va anar de menys a més amb una veu amb un consistent centre de soprano lírica, un greu més pobre i un agut atacat amb coratge a vegades suïcida (vorejant l'esgarip en les notes més extremes) i resultats desiguals. Ja que no l'òptima languidesa, sí que va ser una bona seductora fins i tot en els efluvis místics finals. Paolo Fanale va ser un Nicias d'emissió franca i Gianluca Buratto, un Palémon de veu tenebrosa. Patrick Fournillier coneix del dret i del revés Massenet, i la seva direcció directa i seca minimitza les limitacions d'una partitura irregular que poc pecar d'ensucrada.

La producció signada per Nicola Raab, provinent de Göteborg, situa l'acció a l'època de Massenet, amb un intel·ligent joc de teatre dins del teatre al voltant de la fascinació irresistible que exerceix una diva a la Sarah Bernhardt. Guarnir Domingo com un irat profeta bíblic al costat d'un grup de cenobites convertits en dandis engalanats va ser curiós. Més destacable era el decorat mòbil de Johan Engels mostrant tant les bambolines com l'interior del teatre, amb una camerino per a la protagonista que faria les delícies del simbolista més eixelebrat, per acabar en un espai ruïnós on Thaïs realitza la seva última i sublim actuació, inabastable per al desesperat Athanaël.