Saverio Mercadante no és tant la baula perduda com la baula oblidada de l'òpera italiana de la primera meitat del segle XIX, sepultat per la fama (i els mèrits superiors, cal dir) de Rossini, Bellini, Donizetti i Verdi. El Teatro Real de Madrid ha presentat ara I due Figaro, melodramma buffo en dos actes, que es pot considerar una seqüela no autoritzada de la coneguda nissaga operística centrada en el barber de Sevilla i el seu entorn.

El llibret de Felice Romani es basa en una comèdia francesa que recupera els personatges de Beaumarchais quinze anys després de les noces de Figaro. Els comtes d'Almaviva continuen sense ser una parella model, ara amb una filla, Inez, enamorada, com era d'esperar, de Cherubino. El comte vol, però, casar-la amb un pretendent suposadament il·lustre que no és més que un servent ajudat per Figaro, qui ha deixat aparcat qualsevol esperit revolucionari per aspirar a quedar-se amb la meitat del dot. Per parar-li els peus hi ha Susanna, amb qui ja no està tan amorós, i el mateix Cherubino, que es fa passar pel segon Figaro del títol, tot amanit per la presència d'un poeta a la recerca d'argument (com el Prodoscimo d'Il turco in Italia).

Mercadante va escriure l'obra a Madrid, el 1826, però les desavinences entre les dives de la companyia van impedir una estrena que no es duria a terme fins al 1835, també a Madrid, però sense el compositor present. Després, l'oblit. Riccardo Muti la va triar per cloure, l'any passat, el cicle que va dedicar a l'escola napolitana al Festival de Pentecosta de Salzburg. Ell era el principal reclam de la funció i no va decebre gens ni mica, amb una direcció magistral, mesurada, en què cap accent, cap inflexió, cap tempo no va ser deixat a l'atzar.

A l'excel·lent tasca de l'Orquestra Juvenil Luigi Cherubini cal afegir un equilibrat equip de cantants joves encapçalat per Antonio Poli (comte impetuós), Asude Karayavuz (comtessa), Rosa Feola (Inez aflautada), Annalisa Stroppa (Cherubino enèrgic a qui mancaven els greus d'una contralt autèntica), Mario Cassi (Figaro) i Eleonora Buratto (deliciosa Susanna). Emilio Sagi va signar un muntatge elegant, cristal·lí, ambientat en un diàfan pati amb columnes i amb preciosos vestits d'època, amb una direcció d'actors artesanal en el millor sentit del terme. Una obra potser no genial, però una representació ben agradable.