Nancy Fabiola Herrera, al Monegal, el 24 de març. ROSER PINTÓ.

Nancy Fabiola Herrera és una mezzosoprano canària a qui encara no hem vist al Liceu, però que ha passejat amb gran èxit alguns dels seus papers, en particular el de Carmen, pels grans teatres del món començant pel Metropolitan de Nova York. A més d’òpera, la cantant té una particular predilecció per la cançó i en concret, per la cançó espanyola.

Mac McClure és un pianista nord-americà establert a Barcelona que s’ha especialitzat en el repertori espanyol. Seva és la primera gravació de les cançons d’Isaac Albéniz o la integral de música per a piano i veu de Frederic Mompou.

No és estrany doncs que cantant i pianista configurin un programa a base de compositors molt pròxims, catalans en la seva majoria, que difuminen la línia entre català i espanyol per fer simplement música. I això és el que tots dos van fer el dissabte (24 de març) a l’auditori del Monegal (Solsonès).

Tots dos han gravat una col·lecció de tonades espanyoles dels segles XVII i XVII arreglades per Robert Gerhard i amb tres d’elles (Un oficial de guerra, El canapè i El remei del gat) van obrir el recital. No va estar gens malament per caldejar l’ambient. Van seguir tres cançons amb text de García Lorca (Memento, Romanza de la luna, luna i Canción del jinete) del compositor i director Miquel Ortega.

Nancy Fabiola Herrera, al Monegal, el 24 de març. ROSER PINTÓ.

Abans d’acabar la primera part amb tres peces de Manuel de Falla (El paño moruno, Nana i Seguidilla), va arribar una primera tanda d’antillisme amb Cuatro tonadas de Ultramar, de Joan Comellas, conegut com el Satie de Masnou. La combinació de melodies caribenyes amb formes clàssiques va permetre a la mezzosoprano manifestar la seva capacitat expressiva, particularment a Sones para ser cantados y bailados que la reina emplea para firmar tratados, títol llarguíssim per a un text reduït a la repetició d’un la, la, la.

En aquest punt, la proximitat entre públic i intèrprets va permetre descobrir que Herrera canta amb la veu, però canta també amb els ulls, un ulls que recorren tots els estats emocionals, de la tristesa a l’alegria, de la picardia a la serenitat, del desafiament a la complicitat.

El programa de la segona part va començar amb Dark Side, monodrama per a mezzosoprano i piano, una peça del compositor alacantí Ricardo Llorca, amb qui la mezzo havia coincidit a la Julliard School de Nova York sent els dos estudiants.

L’obra és un monòleg d’alt contingut social, molt crítica amb institucions com l’església catòlica, que exigeix una gran capacitat expressiva tant en la part parlada com en la cantada i també en la interpretació pianística. Els dos intèrprets han gravat la peça i es notava que l’han treballat junts. Hi havia una gran fluïdesa en els canvis de registre que expliquen el costat fosc que dóna nom a l’obra.

El recital va acabar amb antillisme del gran, el de les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge, una col·lecció que Victòria dels Àngels va passejar pel món, tasca en la qual ara Herrera ha pres el relleu. Per l’excel·lent interpretació va ser una forma magnífica d’acabar el recital, especialment quan se celebra el centenari del naixement del compositor.

Però la cantant tenia reservada una sorpresa per al primer bis, la sisena cançó negra que és una cançó de bressol. Segons va explicar la mezzo, Montsalvatge havia compost sis cançons. Quan l’editor va veure que hi havia dues cançons de bressol en va eliminar una deixant el conjunt reduït a les Cinco canciones negras habituals.

Malgrat com va ser de compacte un recital molt ben estructurat al voltant de la cançó, hi havia en el públic ganes d’una mica d’òpera i la cantant no va defraudar. Va oferir l’Havanera de Carmen i com que els espectadors no deixaven d’aplaudir, es va llançar a interpretar un espiritual negre amb gran profusió de pirotècnia vocal.

Abans de començar el recital, un dels assistents es preguntava quin era el misteri que explicava per què una artista com Nancy Fabiola Herrera –o un pianista de la talla de Mac McClure– es desplaçava fins a aquell recòndit racó del Solsonès per cantar davant un reduït auditori.

Acabat el recital, vaig poder constatar que la proximitat, el caràcter domèstic de l’ambient i l’empatia que es genera entre públic i intèrprets ajuden a entendre l’enigma. Aquest dissabte en particular, la visió de Venus i Júpiter perfectament alineats en un cel immaculat es van sumar al misteri.