La cada vegada més consolidada pianista Alba Ventura

Una joia del repertori pianístic ha permès acoblar la cada vegada més virtuosa pianista catalana Alba Ventura (Barcelona, 1978) amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Han passat gairebé quatre anys des de l’última actuació de la jove solista amb la formació, però el marge de temps entre aquella interpretació, el maig del 2008, amb una obra de Saint-Säens, i el seu retrobament amb el conegut ‘Concert per a piano i orquestra en sol major’ de Ravel, ha servit per evidenciar la positiva evolució d’una intèrpret que camina amb pas ferm en la seva carrera com a concertista internacional.

Aquest programa conjunt, que s’ofereix en sis concerts, va arrencar el cap de setmana passat a l’Auditori de Barcelona i tindrà continuïtat al Kursaal de Manresa i l’Auditori de Girona. Aquesta cooperació entre diferents espais, amb propostes en què participen destacats solistes autòctons, és una línia en què cal insistir per rendibilitzar els projectes i per ajudar a la projecció i consolidació de les emergents figures locals. La més recent demostració de l’eficàcia d’aquest tipus d’iniciatives van ser els concerts programats per Ibercamera amb el també pianista Enrique Bagaría i la trompetista Mireia Farrés actuant amb l’Orquestra de Cambra de Viena, experiència de què van disfrutar a Vitòria i també Barcelona i Girona.

En el cas de Ventura i l’orquestra el repte era considerable, especialment per a la pianista que ja havia interpretat l’obra de Ravel a Londres i Madrid. La recreació de la composició, a cavall entre el jazz i l’impressionisme francès, està pena de dificultats. A més dels seus constants canvis de ritme i els diferents efectes virtuosístics, hi ha passatges que exigeixen una velocitat inusual. Sobretot l’últim dels tres moviments, un ‘Presto’ de vertigen en què el solista assumeix molts riscos. Però aquesta deixebla d’Alicia de Larrocha i Vladimir Ashkenazy, que va debutar als 13 anys com a solista amb l’Orquestra de Cadaqués dirigida per sir Neville Marriner, es va moure amb una seguretat, expressivitat, precisa digitació i bellesa de so només pròpia dels grans pianistes.

Igualment excel·lent va ser el moviment de l’inici i l”Adagio assai’. La claredat melòdica en contrast amb l’aire jazzístic, l’exotisme i el tractament tímbric de l’obra de Ravel van omplir de bones vibracions una entregada sala. La interpretació d’una peça de Debussy, per correspondre a les reiterades aclamacions del públic, va coronar una actuació que confirma les raons per les quals la temporada 2009-2010 aquesta artista va ser seleccionada com a única pianista de programa Rising Star de la European Comunity Halls Organisation per actuar en auditoris del continent.

Però la vetllada tenia altres al·licients. Un d’ells era la recuperació de la música del ballet ‘Cendrillon’ (La Ventafocs), obra del compositor català Ferran Sors (Barcelona, 1778- París, 1839) estrenada a la capital de França el 1823, on es va representar 104 vegades, i dos anys després, el 1825, va ser elegida per al ballet inaugural del Bolxoi de Moscou. Encara que l’autor és més reconegut per les seves obres per a guitarra, el cert és que peces com la interpretada li van donar fama internacional en la seva època.

En aquests concerts hem tingut l’oportunitat de disfrutar del que Sergi Casademunt, responsable de l’edició en versió de suite orquestral de les parts principals d’aquest ballet pantomima, qualifica com a música molt descriptiva dels ambients del conte de Charles Perrault. Entre les captivadores melodies no falta l’homenatge a Mozart, amb al·lusions a ‘Le nozze di Figaro’. L’OBC, dirigida pel britànic Howard Griffiths, va despatxar els passatges de l’obra de forma rutinària, potser també perquè a la batuta de torn no se la va veure tan implicada com amb Ravel.

I és una llàstima perquè aquestes operacions de rescat de partitures d’autors catalans han de ser una de les senyes d’identitat d’aquesta orquestra. Amb freqüència passa que són presentades com a obres de farciment i sense la motivació extra que requereix la seva interpretació, tret d’excepcions com la recent ‘Alter Klang’ de Benet Casablancas, en què amb la gran direcció de Josep Pons l’orquestra va posar tota la carn a la graella. Encara que després la formació donés el millor de si mateixa amb la imponent ‘Simfonia, número 8′ de Xostakóvitx, o una setmana abans amb Mahler. En aquesta ocasió, no obstant, la interpretació de la coneguda com a ’Simfonia de Linz’ de Mozart no va passar de l’estricta correcció.

Aquesta manifesta irregularitat de l’OBC no ha aconseguit ser corregida per cap dels directors titulars de la formació. Des del pas de Franz-Paul Decker (1986-1991), que va ser qui va marcar una línia de més continuïtat, fins a arribar a l’actual responsable, Pablo González, l’OBC ha estat capaç del millor i el pitjor. I no són pocs els que consideren que té un potencial millor que el que a vegades exhibeix. Amb l’anterior titular, Eiji Oue, es va posar en evidència que l’orquestra no treballava prou i que no existia una línia de programació coherent. No obstant, en els concerts dirigits per ell, el seu rendiment es multiplicava.

Aquesta temporada està passant una cosa semblant. Si la batuta convidada és capaç de motivar els músics, el seu rendiment conjunt s’incrementa. Corregir aquesta línia de tir segueix sent un seriós objectiu per als responsables de l’orquestra i una de les tasques en què haurà d’implicar-se a fons el substitut d’Oriol Pérez Treviño, el tot just nomenat Joaquim Garrigosa. És clar que abans s’hauran de resoldre qüestions com la de contractar un concertino titular fix i veure com s’afronta la renovació d’una formació amb 96 professionals en un moment de crisi. En aquests moments els jubilats ja no se substitueixen i, segons el programa, les baixes es cobreixen amb músics convidats.

La programació de la pròxima temporada ja està lligada. Afortunadament s’hi contempla com un dels elements d’actuació la insistència en la recuperació del patrimoni musical català. Però aquest és només un element a millorar. Per a la política de captació de nou públic, a més d’iniciatives actuals com la d’oferir millors preus els dissabtes, és important que la formació respongui sempre a les exigències interpretatives dels programes que ofereix. El paisatge de localitats buides que amb freqüència deixen d’ocupar els mateixos abonats és un toc d’atenció perquè tots es posin les piles. Hi ha molta feina a fer fins a aconseguir que la nostra primera orquestra tingui el nivell que li correspon. El prestigi cultural i musical de la ciutat així ho exigeixen.