Xavier Montsalvatge, el 2002. PERE BATLLE.

Aquest 2012 hauria de ser el gran any del patrimoni musical català, concretament el de la segona meitat del segle XX, una meitat que en aquest cas comença amb la postguerra, als anys 40. No obstant, el pols musical català no està per a gaires celebracions.

El calendari vol que en aquest 2012 celebrem el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge (1912-2002); el 50è aniversari de la desaparició d’Eduard Toldrà (1895-1962) i de Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), i el 25è aniversari de la mort de Frederic Mompou (1893-1987) i de Manuel Blancafort (1897-1987).

Per la seva carrera llarga, prolífica i de ressonància internacional, l’obra de Montsalvatge és la que rebrà més atenció. Més enllà de la interpretació de la seva música, el Palau Robert li dedica una exposició i, coincidint amb la data del seu naixement, l’11 de març, Canal 33 acaba d’emetre el documental Mig violí, una butaca i un piano, dirigit per Jesús Alvira.

Eduard Toldrà. ARXIU FAMILIAR NARCISA TOLDRÀ.

Aquests autors van ser els que es van quedar a Catalunya després de la guerra civil i van haver de superar les adverses circumstàncies de la postguerra (Lamote de Grignon va ser desterrat a València) per recuperar i continuar la tradició musical catalana.

Tots van ser compositors, però van ser també impulsors d’institucions que permetien l’aproximació a una certa normalitat cultural en un moment que Catalunya i Espanya estaven obligades a viure d’esquena als corrents europeus i no tenien recursos per dedicar a activitats com les musicals.

Toldrà, per exemple, va ser fundador el 1944 i primer director de l’Orquestra Municipal de Barcelona (Lamote de Grignon seria subdirector el 1957). Les necessitats més peremptòries de l’orquestra (les partitures es copiaven a mà, els instruments eren vells, la calefacció en els assajos era sempre escassa, i els sous estaven per terra), van absorbir de tal manera el mestre Toldrà que al final la seva activitat com a director es va imposar a la de compositor i de prestigiós violinista.

Ricard Lamote de Grignon.

El Centre Robert Gerhard, dedicat a la promoció i difusió de patrimoni musical català, ubicat a l’Auditori, ha coordinat tota una sèrie d’activitats per recordar i difondre l’obra d’aquests compositors al llarg d’aquest any. En el programa commemoratiu hi participen les tres principals institucions musicals catalanes: el mateix Auditori, el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu.

És una pena que aquells músics que van haver de fer front a tantes dificultats i frustracions hagin de ser recordats ara quan les institucions musicals catalanes estan en dificultats, les administracions amaguen el seu desinterès rere la crisi econòmica i la societat està desmotivada i desmobilitzada.

Mompou amb Victòria dels Àngels, el 1971, a casa de la soprano.

El Palau de la Música encara no s’ha recuperat totalment del monumental espoli perpetrat per Félix Millet i companyia. L’Auditori està sense director general després de la dimissió/cessament d’Oriol Pérez Treviño. Havia estat a penes cinc mesos en el càrrec al qual va arribar després d’haver-se declarat desert un concurs internacional amb més de 20 aspirants.

I del Liceu més val ni parlar-ne. Serveixi només d’exemple el que ha passat amb la participació del teatre de la Rambla en l’homenatge a Toldrà. S’havia programat El giravolt de maig al Palau amb l’orquestra del Liceu. Es tractava d’una producció conjunta de les dues institucions. Havia de ser una producció escenificada dirigida per Oriol Broggi sota la batuta d’Antoni Ros-Marbà.

Manuel Blancafort. ARXIU FUNDACIÓ BLANCAFORT.

Les dues representacions de l’òpera de Toldrà van caure de la programació per obra del desencertat projecte del director del Liceu, Joan Francesc Marco, de tancar el teatre i fer un doble ERO temporal. Al final s’ha recuperat una única representació i a més, en versió de concert.

Des d’allà on estiguin i després de com van lluitar en vida, Toldrà, Montsalvatge, Lamote de Grignon, Mompou i Blancafort, no deuen entendre què és el que ens està passant.