Cerca de crítiques

Enquesta

Andrea Chénier al Liceu

Escabetxada emocional

27/9/2007 |

 

Andrea Chénier, DE GIORDANO. GRAN TEATRE DEL LICEU, 25 DE SETEMBRE

Tres grans veus amb tres grans personalitats. Aquesta és la condició sine qua non perquè Andrea Chénier faci efecte. El Liceu ha reunit un notable trio de cantants que, tanmateix, no va acabar de signar una vetllada memorable. José Cura és un artista paradoxal: quan controla els amaneraments i deixa que la veu soni de manera franca, el resultat és extraordinari. En el cas de Chénier, això no va ser en el cent per cent dels casos, però almenys hi va haver sensibilitat i carisma, i un quart acte amb tota la carn a la graella. Substituta no de darrera hora de Deborah Voigt (ja havia participat en l'assaig general), Daniela Dessì va ser una Maddalena pròdiga en esfumadures i pianíssims, desplegant un cant intel·ligent, controlat al mil·límetre, que compensa una emoció mai a flor de pell i que va fer diana a La mamma morta. Com a Gérard, Carlos Álvarez va ser igual a ell mateix, veu opulenta (llàstima d'un Nemico della patria rematat sense la brillantor esperada) i intèrpret massa garrepa en gradacions dinàmiques.

Pinchas Steinberg va lligar a consciència tots els elements de la partitura, si bé cor i orquestra (així com alguns detalls del muntatge) semblaven estar en mode d'assaig general. Sort que la batuta es va prendre seriosament l'obra de Giordano, ja que el muntatge no ho va fer. Philippe Arlaud és un manyós creador de vistosos cromos escènics desproveïts de contingut dramàtic i de direcció d'actors que mereixi tal nom (com l'insignificant Tannhäuser de Bayreuth). Arlaud deu estar d'acord amb Robespierre quan deia que "el terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible": cada acte, inclòs el duo final, acaba amb una escabetxada, complementada per un didàctic màster sobre la guillotina. El cap no, però l'emoció sí que la va tallar en sec.

Xavier Cester
Avui