Cerca de crítiques

Enquesta

Elisabeth Leonskaja a Vilabertran

Leonskaja: l'anàlisi i la passió

10/9/2007 |

 

ELISABETH LEONSKAJA
Lloc i dia: Església de Santa Maria de Vilabertran. 8 de setembre del 2007.

La pianista russa Elisabeth Leonskaja, que va protagonitzar l'últim concert de la XV Schubertíada, ha manifestat en alguna ocasió una certa preferència per la interpretació en solitari, «ja que quan es toca sola, tota la musicalitat pertany a un únic intèrpret, que es fa càrrec de tota l'organització del temps musical». Leonskaja havia protagonitzat el concert del dia abans, acompanyant al piano el baríton Matthias Goerne, en el primer concert de la integral de Schubert que el baríton farà en els propers cinc anys.

Leonskaja va organitzar el concert amb saviesa i expressivitat en un programa que estava format exclusivament per les tres darreres sonates per a piano (D958, D959 i D960) que Franz Schubert va composar durant el setembre del darrer any de la seva vida (va morir el 19 de novembre del 1828).

Els contrastos i la complexitat d'aquestes tres últimes sonates del compositor vienès, que fan pensar en la trilogia Op. 109 a 111 de Beethoven, fan que, si exceptuem la gran longitud que tenen, siguin bastant diferents entre elles –o hauríem de dir que són complementàries?

La que està en do menor, D958, és la que menys s'interpreta en recitals i va ser un goig poder escoltar-la en la vitalíssima interpretació de Leonskaja, que va saber mantenir amb intel·ligència i amb passió la direccionalitat discursiva en la vasta i obsessionant carrera de tonalitats que hi ha en el finale.

En la sonata D959, en la major, la pianista russa va desplegar un magistral ventall de contrastos, els quals van tenir el màxim exponent en el sorprenent moviment lent –andantino–, en què la melodia inicial de lament, que s'harmonitza en mode menor i en el seu relatiu major successivament, queda envaïda per un passatge cataclismàtic i de bravura en el recitatiu, en què la tonalitat com a tal gairebé queda anul·lada.

La sonata en si bemoll major, D960, és l'última i «raonablement la millor de totes», segons Denis Matthews. La música té aquí una gran riquesa de matisos subtils i magistrals, com el profund i misteriós trinat que impregna tot el primer moviment (Molto moderatto) i al qual Leonskaja va donar vida amb lògica i amb un sentiment expectant.

A l'Allegro ma non troppo Schubert exposa tota una cadena de temes en què caracteritza el primer en allunyar-lo de la tonalitat que li correspondria per tradició. Aquest estrany gir li dóna una orientació singular quan va tornant al tema d'aquest rondó final i que solament «corregeix» a l'acabament del moviment. Leonskaja va fer sentir aquestes singularitats amb una gran elegància i a cada una li donava una gradació d'intensitat meticulosament estudiada per tal d'afavorir la direccionalitat del discurs musical.

La versió que la pianista russa va oferir de les tres darreres sonates per a piano de Franz Schubert es va convertir en un veritable retrat de la pròpia condició humana i va saber plasmar amb molta convicció la profunditat i la delicadesa del pensament musical que el compositor vienès va impregnar en aquestes magnifiques partitures.

La gran personalitat que va mostrar durant tot el recital revela una predilecció per la subjectivitat interpretativa que, carregada de magnetisme, va oscil·lar des de l'ímpetu més intens a la timidesa més lírica i introvertida.

JOSEP JOFRÉ
El Punt