Cerca de crítiques

Enquesta

Maria Bayo a Torroella de Montgrí

27/8/2007 |

 

Mozart: Divertiment en Re major K.136, Concert per a violí i orquestra núm. 5 en La major K. 219 “Turc”; Serenata núm. 13 en Sol major K.525 “Petita Serenata Nocturna” i Simfonia núm. 40n sol menor K. 550.
Camerata Salzburg. Wolfgang Redik, violí solista i director.
19 d’agost de 2007. Església de Sant Genís, Torroella de Montgrí.

Bizet: Simfonia en Do major.
Berlioz: Aria “Je vais le voir” de Beatrice et Bénedict; Zaïde, bolero per a soprano i orquestra.
Selecció de preludis i romances de sarsuela de Giménez, Fernández Caballero, Chapí i Roig.
Maria Bayo, soprano. Orquestra de Cambra de Ginebra. Dir.: Rubén Gimeno.
21 d’agost de 2007. Església de Sant Genís, Torroella de Montgrí.

En la recta final del XXVIIè Festival de Torroella de Montgrí, Maria Bayo va retornar per a oferir una sessió que no es desmarcava gaire de la temporada anterior com artista resident. És a dir, un recital amb les seves trampes habituals. Primer: sis intervencions programades de les quals només la de Beatrice et Bénedict i La tempranica presentaven vertaderes dificultats canores. Segon: seguint la seva advocacia pel gènere podria haver escollit fragments de la sarsuela italianitzant dels anys centrals del segle XIX, musicalment més substancial que el presentat. Més quan la sarsuela que es fa a Catalunya, -i se’n fa molta- no passa dels mínims. Tercer: regalar quatre bisos, entre ells el simple vals de Chateaux Margeaux, fent creure que no hi ha més programa no té cap mèrit. Quart: la seva veu acusa un evident desgast en els registres greu i mitjà, quasi inaudibles, i la dicció no sempre és idònia. A més tècnicament abusava d’alguns atacs des de sota, obertures i enfosquiments de l’emissió que marcaven certa irregularitat en la línia de cant. Cinquè: n’oblidarem la teatralitat afegida –“Yo soy Cecilía Valdés”- i els moviments de braços com si es tractés de l’Olympia de Les Contes d’Hoffman.

Quins van ser els al•licients? Doncs el gaudi del seu carisma i l’expressivitat i comunicabilitat d’un timbre bonic, que guanya si s’aparta la mirada de l’artista. A banda, és clar, de la satisfacció per la proposta berliozesca -malgrat que Zaïde fos una nimiesa- i les aproximacions a títols com La Marsellesa –d’obertura molt offenbachiana- de Fernández Caballero o Cecilia Valdés del cubà Gonzalo Roig. La vertadera protagonista va ser l’Orquestra de Cambra de Ginebra sota la direcció del jove Rubén Gimeno -tot i que molt pendents del concertino-. Van obrir-se camí amb la Simfonia en Do de Bizet servida correctament, suficient bellesa i diafanitat –essencials en aquesta obra-, malgrat que amb un pes excessiu en trompes i timbales. L’elecció d’una altra baqueta més dura i seca o tocar amb els mànecs, hagués beneficiat el càlid so de conjunt atès el marc. Amb bones intervencions solistes l’execució va respirar lleugeresa tot i no ser prou espurnejant en l’Allegro vivace final i no arrodonir alguns sforzandi. Traces ressenyables als preludis i acompanyaments sarsuelers, tocats amb nervi però amb excessos decibèlics.

Mozart amb síndrome d’Stendhal
Més agraït va ser el concert mozartià que la Camerata de Salzburg va oferir dos dies abans amb un programa sobre el qual més d’un deu patir la síndrome d’Stendhal: el Divertiment K.136 en la versió per a cordes, el Concert per a violí núm. 5 “Turc”, la Petita Serenata Nocturna K. 525 i la Simfonia núm. 40 en sol menor K. 550. No obstant, si tècnicament poc es pot retreure a un so i articulació altament qualitatius, musicalment es van acusar inseguretats tot i les eficients intervencions dels instrumentistes. Lectures, no sempre regulars a l’inici, van marcar un concert per a violí on el solista i director Wolfgang Redik semblava estar al marge del conjunt. Tampoc van traslluir la sensació de configurar un discurs de manera natural i, per exemple, l’Andante del K. 525 va avançar fàtuament, sense aquell encís intranscendent, de simple divertiment musical. En la versió sense clarinets, la Simfonia núm. 40 va captar l’atenció pel plantejament àgil i desenvolupament violent, sense contemplacions melangioses, cercant una clara vinculació amb l’esperit de l’Sturm und Drang, Enfocada amb coherència de principi a final va tenir tintes urgents i tediositat en l’Andante. No obstant, pels qui en patim certa saturació va ser una petita bassa reconciliadora.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics