Cerca de crítiques

Enquesta

Sonia Ganassi i Sandra Radvanosvsky a Peralada

17/8/2007 |

 

Fragments operístics de Cherubini, Mozart, Donizetti, Bellini, Massenet, Dvorak, Gounod, Verdi, Ponchielli i Offenbach.
3 d’agost de 2007
Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, Peralada.
Sonia Ganassi, mezzosoprano. Sondra Radvanosvsky, soprano. Orquestra Simfònica del Gran teatre del Liceu. Dir: Daniel Montané.


Anualment el Festival Castell de Peralada convoca un recital amb orquestra que permet el pas d’alguna figura mediàtica o que ha visitat recentment el Gran Teatre del Liceu. L’èxit i l’assistència estan garantits. Enguany no va ser el cas i potser aquest va ser el motiu d’un pati de butaques cobert a clapes, tot i el recent pas de Ganassi per la Norma liceista. Llàstima perquè si la primera part va ser l’assaig general d’un concert de bolo amb una latent fredor escènica de tots els músics, la segona va servir per confirmar dues grans veus actuals de la lírica.

No va ser una sessió reeixida de la Simfònica del Liceu sota la direcció de Daniel Montané a qui una altra oportunitat el beneficiarà. Bo serà oblidar la fluixíssima obertura de la Medée de Cherubini –almenys no van programar una de les de Verdi!-, l’ortopèdica i gens vistosa “Navarresa” de Le Cid massenetiana, una millor però inicialment ensucrada “Dansa de les hores” de Ponchielli i uns acompanyaments orquestrals tendenciosament lents. Pressuposem, és clar, que per evitar el naufragi de tots. Solistes incloses, malgrat no separar-se de les partitures.

La sessió va ser agraïda per l’entrega de la mezzosoprano Sonia Ganassi qui, tot i no gaudir d’un òptim estat de forma, va saber portar duos com el de Norma i va fer memorables amb elegància i apassionament les pàgines de La favorita i Sapho. Amb aquesta darrera el recital es va enfilar cap a un clímax verdià, amb un “O don fatale” (Don Carlos) vibrant malgrat greus un pèl esllanguits, del qual també va participar la soprano canadenca, Sondra Radvanosky, demostrant clarament tenir una veu de soprano dramàtica de coloratura òptima per rols com Norma i, en concret, per Ernani. Dues escenes fetes amb la cabaletta corresponent però sense l’aportació del cor, fet que va minvar l’espectacularitat de la proposta.

La de Radvanosky és una veu de gran corporeïtat i potència. De timbre fosc, irregular i capaç de sorprendre amb un Mi bemoll sobreagut en una propina com el difícil “Bolero” de Les vespres sicilianes. Una peça que, com en les precedents, va demostrar capacitat de fraseig i construcció hàbilment lligada –bon fiato- recolzada en una projecció igualment envejable, totalment endavant. Un vibratto a voltes per polir i una coloratura i algunes notes de pas poc intel•ligibles així com una dicció poc clara van ser els aspectes millorables.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics