Cerca de crítiques

Enquesta

'Els contes de Hoffmann' per Lindsay Kemp a Perelada

El frustrat somni operístic d'un contingut Lindsay Kemp

29/7/2007 |

 

Tèbia acollida a l'estrena de la versió del creador britànic d''Els contes de Hoffmann', de Jacques Offenbach, al Festival Castell de Peralada

Amb vent a favor i en contra. El ventilador que es va plantificar davant Paulina Rubio a Mont-Roig va aixecar la seva melena i la seva faldilla, però no un repertori ple de comercials hits i un so pregravat. Qui sí que va entusiasmar el públic va ser Wayne Shorter i el seu vibrant quartet, en un recital a l'Auditori en el qual fins i tot va volar la baqueta de Brian Blade. I decepció a Peralada amb un desigual muntatge de Los cuentos de Hoffmann. Tots esperaven més creativitat del britànic Lindsay Kemp.

L'esperada posada en escena d'Els contes de Hoffmann no va acabar de reeixir. Esperàvem a Peralada una gran abundància de color i fantasia, i només hi va haver pinzellades. Sembla com si Lindsay Kemp, excessivament respectuós amb l'empresa de donar vida al seu somni amb l'òpera d'Offenbach, s'hagi contingut per no interferir el dictat del compositor. Però aquesta, en principi, saludable prudència tampoc va assolir musicalment els seus propò- sits. L'Orquesta Sinfónica de Bilbao, dirigida per Miguel Ortega, i el Coro Lírico de Cantabria no van estar a l'altura de les circumstàncies i entre els intèrprets hi va haver de tot, començant per la irregularitat dels habitualment poderosos aguts d'Aquiles Machado (Hoffmann), sobre qui requeia el pes de la història dels tres amors frustrats del seu paper.

Cal dir d'entrada que l'objectiu no era fàcil i que una excessivament carregada escenografia hauria pogut despistar l'espectador de la trama. A favor seu, l'encert d'algunes composicions: el bon inici a la taverna amb una estètica molt pròxima al còmic, el treball en la realització del vestuari, la caracterització de Felipe Bou com Lindorf, Coppelius, Doctor Miracle i Dapertutto, el passatge del ball, la ben resolta escena de dansa de la nina autòmat Olympia i alguns moments de l'últim acte, amb caracteritzacions al.lusives al Carnaval de Venècia.

Però la plana escenografia, la caiguda d'intensitat després d'un inici prometedor, l'avorrit plantejament del segon acte --pretesament intimista, però estàtic en els moviments-- i un final apressat, acrediten que necessita més dinamisme. Hi va haver esforç, sí, i el públic ho va agrair, sense ostentacions, al final de la funció. Aplaudiments per a tots i cada un dels participants en l'òpera, especialment intensos per a María José Moreno, inspirada a l'hora de compondre escènicament i vocalment Olympia, i per a Felipe Bou, que va protagonitzar el triomf de la nit amb els seus quatre papers, sobretot el de l'aconseguit malvat Lindorf.

El reconeixement del respectable, entre el qual hi havia l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, també va ser, però amb menys intensitat, per a Machado, Anna Maria dell'Oste (Antonia), Giussepina Piunti (Giulietta) i Annie Vavrille (Nicklausse i la Musa), que va resoldre amb eficàcia el seu paper de suport de Hoffmann. I Lindsay, vestit de vermell, també va rebre cortesos aplaudiments.

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
El Periódico