Cerca de crítiques

Enquesta

Thaïs, amb Renée Fleming al Liceu

De puta a santa

7/7/2007 |

 

Thaïs, DE MASSENET.
GRAN TEATRE DEL LICEU, 5 DE JULIOL

Renée Fleming ha dut per Europa la seva versió en concert de Thaïs. El possessiu no és pas sobrer, ja que la soprano és l'eix de l'empresa, encara més amb la defecció de Thomas Hampson. El paper de la cortesana alexandrina li escau d'allò més bé a aquesta diva amb majúscules, i si bé la veu de Fleming ha perdut consistència i vellut en el centre, el seu cant manté intacte el poder de seducció i reflecteix amb encert el pas de bagassa refinada a santa sacrificada de Thaïs. I és que només amb una intoxicació de glamur s'aguanta una obra que combina sensualisme de postal amb religiositat de saló. Franck Ferrari va pagar injustament els plats trencats per l'absència de Hampson. D'acord, la seva veu grisa era més apta per al fanatisme moral d'Athanaël que per a la lubricitat soterrada de l'hipòcrita eremita que recorre el camí invers de la cortesana, però almenys va garantir amb professionalitat la sessió. Hauria estat desitjable que Massenet ampliés el paper de Nicias, massa curt per a un Josep Bros que continua en estat de gràcia, mentre que Stefano Palatchi va aportar consistència a les inútils admonicions de Palémon.

Ja que pocs cops arriba al fossat del Liceu un director com Andrew Davis, va ser una pena comprovar com algun assaig extra hauria estat benvingut. Tot i així, el director britànic, ja que no va poder recrear totes les coloraines de la partitura, almenys va mostrar l'orientalisme i el sucre d'una Thaïs que -de forma diferent, esclar-, reivindica el mateix que Alaska: "Vull ser santa".

Xavier Cester
Avui