Cerca de crítiques

Enquesta

The Sixteen al VIII Festival de Músiques Religioses i del Món

Música des de l'essència

6/7/2007 |

 

THE SIXTEEN
Director: Harry Christophers
Lloc i dia: Catedral de Girona, 4 de juliol del 2007.
Si el concert de dimarts en el recinte del claustre va suposar una degustació de petites joies del repertori instrumental del barroc francès, el de dimecres a la Catedral amb The Sixteen va confirmar l'excel·lent criteri de programació d'aquesta vuitena edició del Festival de Músiques Religioses i del Món de Girona.

La Catedral va ser l'escenari ideal per poder degustar amb tot luxe de detalls les sonoritats que Harry Christophers feia construir als membres del seu cor. Ja des de Decora lux aeternitatis auream (Himne de la segona Vespra dels Sants Apòstols Pere i Pau), es va evidenciar el control absolut del director anglès en l'aprofitament de les diferents qualitats acústiques del recinte en pro d'una escenografia que ajudés a potenciar el sentit dramàtic de les obres interpretades i que en més d'una ocasió, com en l'Stabat Mater de Felice Anerio, semblaven transportar-nos a l'interior mateix de la música.

The Sixteen van estar incommensurables i en tot moment l'equilibri de les seves veus deixava al descobert d'una manera diàfana els diferents plans sonors de la densa polifonia d'aquests mestres italians del segle XVII vinculats d'una manera o d'altra a la Capella Sixtina.

En totes les obres, les d'Allegri, Palestrina, Anerio i Marenzio, els músics anglesos anaven canviant subtilment les sonoritats i els matisos de les seves veus, arribant a aconseguir subtileses realment espectaculars, però no es tractava d'una espectacularitat de focs d'artifici, sinó d'aquella que permet arribar d'una manera serena i amb sensibilitat a tots els detalls per ínfims i íntims que aquests siguin, deixant-los l'espai i el temps perquè esdevinguin protagonistes en la seva instantània existència. Però si hagués de destacar un moment, per màgic, aquest es va donar en la interpretació del Miserere de Gregorio Allegri. Aquí, tant les subtileses dels detalls com la plenitud de les veus van adquirir una dimensió gairebé mística, que van fer d'aquesta interpretació el punt culminant del concert.

La direcció de Harry Christophers va ser impecable i amb un gest expressiu i precís que convidava intel·ligentment a fer música des de l'essència. Va controlar a la perfecció tots els detalls i va saber treure de les partitures tot allò que, segons Gustav Mahler, hi ha amagat entre les notes.

JOSEP JOFRÉ
El Punt