Cerca de crítiques

Enquesta

Maria Friedman al Festival Únicas

Cant en majúscules

31/5/2007 |

 

Maria Friedman. FESTIVAL ÚNICAS. PALAU DE LA MÚSICA, 29 DE MAIG.

Malgrat ser titllat d'autor complex, sofisticat, cerebral, o poc comercial (sobretot ara que el musical opta per les franquícies i els karaokes abans que per la creativitat), Stephen Sondheim té prou material per omplir una dotzena de concerts amb cançons que parlen de forma punyent dels conflictes, dubtes i esperances que donen sentit al cor humà. Això sí, la fusió alquímica de text i música del compositor nord-americà necessita per fer ple efecte intèrprets d'excepció, com de forma indiscutible és Maria Friedman.

Amb el record inesborrable d'un sensacional concert al Festival Temporada Alta del 2003, la cantant britànica va debutar a Barcelona portant sota el braç un programa avalat pel mateix Sondheim. Des de l'adolescent I Must Be Dreaming fins al recent Bounce (musical que no ha pogut aterrar a Broadway), Friedman va reviure, ben embolcallada per piano i cello, aquestes peces amb una veu càlida, homogènia, altament expressiva i irrenunciablement personal, l'antítesi de la plaga de veus prefabricades tipus American Idol, triunfitos o subespècies similars que s'imposen fins i tot als emporis de Nova York i Londres. En el cas de Friedman el verb operatiu és cantar, en el seu sentit més noble i ampli, no pas entès com a simple emissió de sons bufons.

Maria Friedman canta, i perquè canta, interpreta, viu, acoloreix amb cura cada mot i cada nota, transmet de forma intensa (i alhora amb un control tècnic impressionant) les emocions que supuren de les cançons. I les de Sondheim en van plenes, les de les tries de Passion, Into the Woods o Sunday in the Park with George, o les que Friedman va generar en altres punts àlgids de la nit com Losing my Mind o Send in the Clowns directes a la vena. Una lliçó per recordar.

Xavier Cester
Avui