Cerca de crítiques

Enquesta

Miquel Farré a Vilassar de Mar

De nou Beethoven

19/5/2007 |

 

Programa: Obres de Beethoven, Brahms i Granados. Església de Sant Joan. Vilassar de Mar, 13 de maig.

Hi ha afeccionats que no es perden cap concert de Sokolov i l'encerten perquè sempre aporta vivències noves. Qui signa té un hàbit més antic: anar a la recerca dels recitals que un altre mestre del piano, Miquel Farré, va escampant pel nostre país. Com que la seva presència a Barcelona és només cada ics anys, no hi ha més remei que fer quilòmetres i percaçar-lo a Terrassa, Mataró, Santa Cristina d'Aro, com ha estat les darreres vegades, i ara a Vilassar de Mar, dins el cicle dels diumenges a la tarda que organitza JJMM amb el suport de l'Ajuntament i les facilitats que dóna la parròquia de Sant Joan. Els darrers temps, Farré ens ha presentat tres sonates de Beethoven amb una autoritat indiscutible. Primer va ser la darrera de les sonates, la núm. 32, op. 111, en do menor; després, la primera, la núm. 1, op. 2, en fa menor, i ara la núm. 17, op. 31, núm. 2, «La tempestat», en re menor. Només ja en l'arpegi inicial vam entrar dintre de l'atmosfera beethoveniana més convincent amb dos afegitons: la ressonància de l'església que obligava l'intèrpret a actuar quasi amb conceptes organístics i el seu criteri de presentar el primer moviment més que des de la linealitat, com permet l'atractiu diàleg melòdic, des d'una revolta interior que li dóna ple sentit: com si fos la tempesta interior unida a una referència de l'obra shakespeariana, clau que explícitament Beethoven donava al seu amic Schindler. El palpit de l'adagio ens va dur a la fugacitat del record al·ludit a l'Allegretto final, en el qual certs comentaristes hi han vist des d'una visió paisatgística sobre un trot a cavall fins a elements de fanfara, en tot cas suportat des d'una visió dolguda, tràgica però resolta a tirar endavant. Impressionant. D'un Beethoven així un en surt modificat, sense quasi capacitat per dialogar amb un entorn convencional. La trama del programa tenia un punt de sorna. Quan ens pensàvem que res més podia superar en densitat l'obra sentida, ens van esclatar cinc de les peces de l'opus 76 de Johannes Brahms, que Miquel Farré acaba d'enregistrar per Columna, en què el pianisme del compositor ha assumit tota la complexitat beethoveniana tot afegint-hi un grau més amb els seus Capriccio. Tot per aconseguir el que sembla paradoxal: la delicadesa dels intermezzo, en què el compositor subratlla el terme grazioso. A continuació de Brahms va venir la poètica adelerada, melòdica i valenta dels Valsos poètics de Granados, que ens feien sentir que tanta claredat romàntica era impossible de superar. Va venir la peça final d'obsequi, el Nocturn, op. 27, núm. 2, en re bemoll de Chopin, que va demostrar la seva superba modernitat de mans d'un intèrpret que va pouar en totes les seves dimensions.

JORDI MALUQUER
El Punt