Cerca de crítiques

Enquesta

L'holandès errant de Wagner al Liceu

Onades de prudència

7/4/2007 |

 

'Der Fliegende Holländer' (L'holandès errant), de richard Wagner. Gran Teatre del Liceu, 4 d'abril.

En només pocs compassos es va poder copsar el millor i el pitjor del nou muntatge liceista de Der Fliegende Holländer. La vistosa arribada, gràcies a l'encertat ús de les projeccions, del gegantí vaixell fantasma va tenir la seva creu en l'anodina entrada, mans a la butxaca, com si estigués de passeig, de l'holandès. El debut operístic d'Àlex Rigola havia despertat justes expectatives, atès el talent del director del Teatre Lliure, decebudes per una posada en escena inofensiva i sense nervi que, descomptant mínimes protestes, no va ni generar polèmica.

S'haurà tornat poruc Rigola davant el repte que tenia entre mans? Només així es pot explicar un muntatge que renuncia a solcar l'oceà de possibilitats de lectura i relectura de l'òpera de Richard Wagner per acontentar-se amb la navegació de cabotatge.

L'ambientació contemporània, sense molestar, no es justifica més enllà de la voluntat de desmitificar l'obra per convertir-la en la mera història del suïcidi d'una adolescent endelerida, desdibuixant pel camí un holandès que mai se sap ben bé qui és. La música de Wagner, tanmateix, explica moltes més coses.

Un primer acte estàtic, un tractament en bloc del cor (amb moments risibles, com el ball country del tercer acte), una direcció d'actors convencional (adjectiu inaudit per a Rigola) i un didactisme brechtià fora de lloc (els anuncis projectats de cada acte) no van trobar redempció en puntuals imatges frapants, com la tempesta creada pel càntic de la tripulació fantasma.

El mar, gràcies al vídeo, va estar sempre present, però Àlex Rigola no va poder trencar les onades que es repetien fins a la sacietat en el tercer acte, i enfonsaven la seva proposta al bell mig d'un oceà de prudència.

En l'altre extrem hi va haver el retrobat Sebastian Weigle que, amb la seva extraordinària direcció, ens va refermar en la idea que el director alemany és el millor que li ha passat al Liceu els últims anys. Conscient que Der fliegende Holländer no és una obra genial, sinó una partitura amb moments de geni, el director va dissimular les caigudes d'inspiració amb una batuta exaltada, una energia dramàtica incansable -es va emprar la versió sense entreactes i sense els afegits tristanyescos-, i una plasticitat embolcalladora, sempre amatent a mil detalls instrumentals.

El so compacte de l'orquestra (llevat d'un metall imprecís) i la potència del cor (reforçat pel Cor de Cambra del Palau en uns interns de metàl·lica amplificació) van mostrar la millor cara de les forces estables del teatre.

Tómas Tómasson, reemplaçant un malalt Alan Titus, no va tenir cap problema en els extrems de la tessitura, però va surar en la superfície de l'angoixa de l'holandès. Susan Anthony va oferir una irregular Senta, de cant més ferm i al·lucinat un cop superada una balada amb problemes d'afinació.

El paper d'Erik, per un cop, no va ser bramat, sinó cantat (i ben cantat) per Kurt Streit, mentre que Eric Halfvarson combinava bonhomia i rudesa pragmàtica en el seu Daland. El paper de Mary està molt per sota de les possibilitats de Julia Juon i Norbert Ernst deixava clar per què ha estat l'últim timoner a Bayreuth.

Xavier Cester
Avui