Cerca de crítiques

Enquesta

Camilo interpreta Gershwin amb l'OBC

Michel Camilo, un nen dolent

26/3/2007 |

 

La desbordant personalitat de Michel Camilo va aconseguir, divendres passat, en el primer dels tres concerts que va oferir al costat de l'OBC, posar dret un Auditori en ple de forma gairebé reflexa. El pianista dominicà va fer una de les seves improvisacions, en què et quedes sense alè, en la primera de les dues propines. Ell és un prodigi de tècnica amb una forma d'entendre la música singular i extraordinària que allarga un motiu melòdic fins a l'infinit en un crescendo imparable que culmina en el clímax més desmesurat.

Però el públic no va respondre amb generositat només davant la propina de Michel Camilo: abans es va poder sentir una Rhapsody in blue, de Gershwin, en què va exercir de nen dolent en els passatges en solitari. Sense regnes va desvirtuar la peça i la va portar al seu terreny amb un fraseig made in Camilo. Això sí, quan tocava estar amb el grup, es portava bé i tornava a agafar-se al metrònom per arribar a bon port. Ernest Martínez Izquierdo, des del podi, li anava al darrere amb professionalitat i encert.

L'altra intervenció de Camilo va estar guiada per Ravel amb aquell Concert per a piano i orquestra en sol major tan poc ravelià i en el qual hi va haver més d'una falta de coincidència entre solista i orquestra, però en què també es va disfrutar de la tècnica de Camilo: no hi va haver escull que no superés amb èxit, des de la sensibilitat de l'execució timbrada, fins al ritme més endimoniat. El concert es va completar amb Métaboles, del francès Henri Dutilleux, que va mostrar un conjunt més desconcentrat. Davant la presència de Martin Matalon, es van estrenar els seus Lignes de fuite, obra que va mostrar camins cap a esquemes sonors coloristes, de molt metall. Tot en un discurs musical poc innovador però àgil i d'eclèctics focus atmosfèrics.

MANEL CEREIJO
El Periódico