Cerca de crítiques

Enquesta

L'Ensemble Intercontemporain amb Pierre Boulez

Un cert segle XX

13/3/2007 |

 

Si la memòria no falla, feia més de 14 anys que Pierre Boulez no actuava a Barcelona, una dada no sabem si preocupant o escandalosa. Celebrem, doncs, el retorn del músic francès dins dels actes inaugurals del renascut Museu de la Música. No debades es tracta d'un nom imprescindible per explicar la música de la segona meitat del segle XX. O potser seria més precís dir una certa música, perquè el sempre combatiu Boulez mai ha amagat els seus gustos i disgustos estètics i ha actuat en conseqüència. Encara és aviat per saber què en quedarà de les convulsions musicals posteriors a la Segona Guerra Mundial, i si realment les avantguardes postwebernianes eren el millor que podia passar. El temps i la distància aniran posant tothom al seu lloc, però és més que probable que Boulez no estigui gaire content amb l'àmplia difusió actual, per exemple, de la música de Xostakóvitx. El que és indubtable és que, per defensar la seva causa, Boulez ha comptat sempre amb armes formidables: el seu immens talent com a director, la seva temible força dialèctica i formacions de primer ordre, com l'Ensemble Intercontemporain.

Aquest grup d'instrumentistes de virtuosisme sideral va respondre amb una energia infatigable a les directrius sempre precises del seu fundador. L'abrasivitat sonora de les Intégrales, de Varèse, i les complexitats rítmiques del fascinant Concert de cambra, de Ligeti, van ser resoltes amb una facilitat astoradora. No menys exemplar va ser el pas per dues obres del mateix Boulez, la suggestiva Dérive 1 i Sur Incises. En especial aquesta última peça revela una de les característiques del no gaire extens corpus compositiu de Boulez, el retorn constant a material preexistent per reelaborar-lo i ampliar-lo, una mena de bucle creatiu que diu força d'una centúria amb mil cares.
Xavier Cester
Avui