Cerca de crítiques

Enquesta

Achúcarro interpreta el concert de Grieg a Girona

Un Grieg molt personal

11/3/2007 |

 

Intèrprets: Joaquín Achúcarro amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.
Dia i lloc: Divendres, 9 de març, Auditori de Girona

Ramon Carnicer (Tàrrega 1780-Madrid 1818) va treballar en la composició de noves simfonies –o obertures– operístiques, àries i altres peces que eren intercalades en fragments –o els substituïen– de les obres que es representaven al teatre com era costum en el seu temps. El concert de divendres va començar precisament amb una d'aquestes obres, una nova obertura per a El barber de Sevilla, de Rossini, escrita el 1818 i que el mateix compositor italià va aprovar, i amb la qual el compositor català va aconseguir un gran èxit. L'estil d'aquesta obra segueix la moda italianitzant que dominava l'escena europea de finals del segle XVIII i principis del XIX, i la seva dificultat interpretativa, molt ben resolta per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, és l'exigència d'un treball minuciós en el control de les dinàmiques i la direccionalitat de les veus per atorgar varietat a uns materials musicals que tenen en la juxtaposició la base de la seva articulació. Sense cap mena de dubte, el moment més esperat de la vetllada va ser la interpretació que va fer Joaquín Achúcarro del concert per a piano i orquestra en la menor op. 16 d'Edvard Grieg. Aquest concert, escrit el 1868 i dedicat al pianista noruec Edmund Neupert, va ser revisat al final de la vida del compositor (1906-1907), i destaca per un llenguatge basat en una profunda melodia lírica i certes audàcies harmòniques. Achúcarro, amb una interpretació molt rica i personal –i amb molt ús del rubato–, va fer difícil la fluïdesa del discurs en un concert en què la combinació dels passatges pianístics de bravura amb els episodis lírics és ja excessivament simple i esbossada. Aquest fet va ser resolt tant amb la qualitat del fraseig del pianista basc com amb l'extens ventall de recursos de Josep Caballé-Domènech. Però va ser en la interpretació de la simfonia núm. 3 en la menor de Rachmaninov que el jove director va desplegar les seves qualitats interpretatives. És una simfonia que permet mostrar les exquisideses d'una orquestra, i Caballé-Domènech, amb un gran coneixement de l'obra, en va oferir una versió transparent amb un minuciós control dels detalls, que, si bé van permetre el lluïment de l'orquestra, van restar direccionalitat a la música.

JOSEP JOFRÉ
El Punt