Cerca de crítiques

Enquesta

Isabelle Faust a Euroconcert

Un Beethoven fàustic

11/3/2007 |

 

Lloc i dia: Euroconcert. Palau de la Música, 7 de març.

Isabelle Faust és professora de la Universitat de les Arts de Berlín i gaudeix d'un Stradivari Sleeping Beauty de 1704 cedit pel L-Bank de Baden Würtenberg. Això i el seu cognom ens ha dut al cap la comèdia arrevistada de Juan Quintero amb argument de José Luis Sáenz de Heredia que va fer furor a la meitat dels anys quaranta i que es deia Si Fausto fuera Faustina. Isabelle Faust semblava haver fet un pacte amb el diable per aconseguir la irisació de sons i els colors diferents que va desgranar en l'Andante de la Sonata núm. 2 de Beethoven. I també en l'Andante con variazioni de la Sonata núm. 9 (Kreutzer). També ens va semblar misteriosa quan es va presentar amb una aparença ben diferent de la de la foto del programa i de la de la portada del seu disc dedicat a Jolivet i Chausson. Potser ens havien canviat la violinista i no ens havien avisat. D'un cabell a la garçon i un somriure incontingut va aparèixer una noia impertèrrita, quasi rapada, embolicada en un sari verd amb una enorme franja de color d'or vell que li jugava amb el cabell, i amb un aspecte androgin, de noiet saxó que debuta en un esport. Els canvis amb els artistes d'una certa edat sovintegen, ja que als programes hi fan posar fotos antigues, però no són tan freqüents amb gent jove. La vam reconèixer en l'únic somriure que va fer després de la propina final, unes danses romaneses de Béla Bartók. Deixant la part escènica cal dir que sentir unes sonates de Beethoven per a violoncel i piano quan qui les toca sap el que du entre mans, en té una execució segura i comunica continguts, és una delícia. Isabelle Faust i Alexander Melnikov van ben compenetrats i han fet junts discos amb música de Schubert i Dvorák. Van estar sublims en la primera peça, la Sonata núm. 2 en la major, op. 12. Van transitar dignament per la núm. 4 en la menor, op. 23 i van captivar amb els dos darrers moviments de la núm. 9 en la major, op. 47 (Kreutzer). En el primer temps, la Faust es va excedir en els sons agres, volent accentuar l'expressivitat. Melnikov va saber crear climes diferents, però en alguns moments va exhibir una pulsació massa dura i va traduir el gavadal de notes amb una certa complementarietat quan, en Beethoven, cadascuna té la seva individualitat. El programa ens recordava que la Sonata op. 47 «A Kreutzer» es diu així perquè Beethoven la va dedicar a qui qualificava d'«hàbil violinista», el francès Rodolphe Kreutzer, que no la va voler tocar mai perquè la considerava inintel·ligible. Paradoxalment, aquest violinista ha passat a la posteritat per l'obra que no va voler tocar i que Tolstoi va immortalitzar amb una novel·la que atorga a l'obra una capacitat d'erotització romàntica que objectivament no té.

JORDI MALUQUER
El Punt