Cerca de crítiques

Enquesta

Lluís Grané al Palau

El factor temps

27/2/2007 |

 

Ibercamera, que sol propiciar epifanies de joves artistes, ha presentat Lluís Grané, pianista barceloní de 20 anys llorejat en concursos i que es perfecciona actualment a l'Escola Reina Sofia de Madrid. Ho feia al Palau amb un Prokófiev diamantí, un Liszt senyorívol i una Iberia discutible.

És un gran controlador que encara no consenteix l'aflorament d'intuïcions o emocions impremeditades. És àgil en els canvis de ritme, té una pulsació nítida i independència de mans, i el pedal resulta enriquidor, tot evident en quatre Visions fugitives i la descomunal Sonata núm. 7 de Prokófiev, tocades de manera magistral. Un pianista que sap graduar com ell l'adoloriment del segon moviment i despatxar amb tanta perfecció el difícil tercer és un gran pianista, com ho demostrava, també, en Liszt -l'angèlico-satànica Balada núm. 2 i la melopea harmònica d'En rêve- i, a l'hora de les propines, donant caràcters adients a un dels més eteris Nocturns de Chopin, al llampant Caprici espanyol de Moskosvski o a la seriosa Cançó num. 2 de Mompou.

Però aquest gran artista, precisament perquè ho és, convindrà que encara el supera la Iberia d'Albéniz. En va tocar els dos primers quaderns amb un enfocament impressionista i sense gaires problemes tècnics. El retret no es refereix a uns lapsus superats amb aplom, sinó al fet que l'obra s'ha de construir des de l'emoció de qui enyora àmbits llunyans i més amb el cor que amb els dits o el cervell. I per a això cal l'innegociable distanciament dels anys. Cap pressa, doncs.

Xavier Casanoves Danés
Avui