Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Lluís Sintes a l'Auditori Cullell i Fabra

21/2/2007 |

 

Natàlia Solà i Salvà: tres cançons del cicle “Interiors”.
Joan Vilà i Miró: Cançons catalanes, Romança sense paraules, Fi d’any i El ram de Sant Joan.
Auditori Cullell i Fabra, de Barcelona. 19 de febrer de 2006.
Lluís Sintes, baríton. Flavio Villani, piano.

Lluny de magnes circuits i envoltat per la humilitat de l’altruisme, l’ofici i el plaer d’una trobada musical, el baríton menorquí Lluís Sintes va oferir un concert d’accés lliure emmarcat en les activitats de l’Associació Musical de Mestres Directors. El programa format per cançons catalanes va ser una mostra reivindicativa del patrimoni autòcton en l’afany de promoció i difusió que sempre ha interessat al cantant. Amb el temperament i el caire entranyable que el caracteritzen, va presentar un seguit de composicions breus i boniques, exemptes de pretensions i pròximes a una línia de saló on poesia i melodia realçaren les partitures agradables i fàcils d’escoltar de Natàlia Solà (Mallorca, 1934) i de Joan Vilà (Barcelona, 1951). De la compositora n’escollí les tres peces per a baríton del cicle “Interiors” configurant un tríptic que fluctuà del clima bucòlic (“Pastor de somnis”) a l’exaltació patriòtica (“L’aixartell”) passant per l’expressió del retrat i record per la pèrdua paternal (“Un molí que no moldrà”). El corpus del concert el va ocupar el cicle “Cançons catalanes”, dedicat al propi Sintes i compost durant els anys 1995 i 1996 per Joan Vilà. Vuit cançons pròximes al tarannà de les de bressol, a partir de textos de Joan Maragall i Ramon Sal, desplegades sota l’aura de noblesa i bellesa que imprimiren els dos intèrprets, si bé la joventut del pianista italià –debutant a casa nostra- es traslluí en diverses imprecisions. Ambdós però actuaven gratuïtament. La vetllada la van completar les peces soltes “Romança sense paraules” i “Fi d’any” amb textos de Joan Maragall i una romança extreta de l’obra inacabada El ram de Sant Joan del mateix Vilà amb imitacions ornitòlogues del piano prou explícites. Foren el precedent dels bisos de “Cançó” i “Dimecres de cendra”, les dues darreres i més boniques -juntament amb “L’ànima de les flors”- del cicle català “Cançons catalanes”.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics