L'Orquestra del Concertgebouw al Palau
Jansons revitalitza Schubert i Dvorák
21/2/2007 |
Programa: Simfonia núm. 3 en re major, D 200, de Franz Shubert, i Simfonia núm. 9 en mi menor, op. 95, «Del Nou Món», d'Antonin Dvorák, per l'Orquestra del Concertgebouw d'Amsterdam, dirigida per Mariss Jansons.
Lloc i dia: Palau de la Música, 15 de febrer.
Anar a sentir una de les simfonies de joventut de Schubert, molt poc interpretada, i després una de les obres més recurrents de Dvorák –s'ha tocat cinc o sis vegades en les dues darreres temporades– no era una convocatòria atractiva si no hagués estat que les dirigia Mariss Jansons, el director avui dia més capaç de revitalitzar les obres més repetides i convencionals. La prova: el concert d'Any Nou del 2006 en què va dirigir la Filharmònica de Viena, poques vegades tan interessant. A Barcelona ha estat sempre ben acollit al capdavant d'altres formacions. Enguany ens visitava amb una de la qual és titular des del 2004, càrrec que compagina amb el de director d'una altra orquestra de somni, la de la Ràdio de Baviera. Va fer un Schubert molt nodrit i, segons com, quasi postbeethovenià. La Simfonia núm. 3 és una obra que es va extraviar i no va ser coneguda pel gran públic fins cinquanta-tres anys després de la mort del compositor. Amb tot, el discurs era clar i punyent, adornat amb trets de melodies camperoles i expandia també la joia de viure, sobretot al darrer temps, un presto vivace, amb una tarantel·la d'aire rossinià no exempta d'alguna referència mozartiana.
A la segona part, Jansons va fer lluir la potència i la densitat de l'Orquestra del Concertgebouw. Ens va meravellar un primer temps evocador, ple d'aires eslaus, que el director estonià va subratllar més que mai. L'últim moviment, que en segons quines interpretacions ofèn de tan simple, va ser un gavadal de cants, contracants i complexitats sonores, amb un final quasi penjat com un interrogant. Dvorák el 1893 va demostrar als compositors americans quin era el camí per fer música pròpia: els cants populars que ell va saber trobar, en especial en la tradició negra.
Aplaudiments entusiastes van acollir l'exhibició sonora de l'orquestra i el fil conductor de Mariss Jansons. Tant que els van obligar a regalar-nos amb l'exquisidesa de la Serenata del pare de la música simfònica, Franz Joseph Haydn, meravellosament tocada. Com que hi va haver més insistència van afegir-hi encara la setena de les Danses eslaves, op. 72, de Dvorák, interpretada exacerbadament si ho comparem amb la versió autoritzada d'Adam Fisher, i amb una orquestra a la vegada precisa i deixada anar. Els bravos es van perllongar encara una bona estona.
JORDI MALUQUER
El Punt