Cerca de crítiques

Enquesta

Recital de Barbara Cook

Un miracle al Liceu

8/2/2007 |

 

Si ens limitéssim al tòpic fàcil, parlaríem de Barbara Cook com d'un veritable mite vivent del teatre musical. Si volguéssim anar més enllà d'aquesta anàlisi superficial, només hi ha una paraula que se'ns acut pertinent: miracle. En un Liceu convertit en el més luxós dels clubs (bona idea la de deixar visible el fons estelat de l'actual Don Carlos), Barbara Cook ens va regalar un bitllet de primera classe al bo i millor del cançoner nord-americà que anava més enllà de les fronteres estrictes de la Great White Way. I ho va fer amb una veu que, a 79 anys, no ha de demanar disculpes per res. L'instrument manté una frescor i una presència astoradores, el fiato és una meravella i l'afinació, a prova de bomba, virtuts totes que només són possibles gràcies a una tècnica perfecta i un treball constant.

Però el miracle de Barbara Cook no és vocal, és artístic. Embolcallada pel piano àgil i expressiu de Lee Musiker i el contrabaix sempre pertinent de Steve McManus, la cantant va demostrar que el millor camí per arribar a l'essència d'una cançó és la línia recta. Sense afectacions ni artificis, amb una dicció d'una nitidesa inaudita que mai es contradiu amb el manteniment d'una línia vocal perfecta, Cook va assolir moments d'una veritat emocional colpidora, en especial en els fragments del sovint citat Stephen Sondheim (és impossible triar entre les seves interpretacions de Passion i Into the Woods). Però Cook no es va limitar a les balades i les peces més introspectives, també va saber equilibrar un repertori sense ni una baula dèbil amb moments més lleugers, com el refrescant to jazzístic que va donar a l'Oklahoma de Rodgers. Per desgràcia de tothom, ni a Broadway ja no hi ha gairebé ningú que canti així. Per això també Barbara Cook és el més meravellós dels miracles.

Xavier Cester
Avui